Primer ho va dir el president del comitè d’ Intel·ligència del Senat, el demòcrata Mark Warner, i després ho va demanar la direcció d’ Arxius Nacionals, institució que custodia els documents classificats que els governants li han de lliurar quan conclouen el mandat: “ Expresidents i exvicepresidents: reviseu els vostres armaris!”; o sigui, comproveu si en alguna lleixa, calaix o caixa oblidada conserveu documents classificats com
els trobats a les cases de i l’exvicepresident republicà Mike Pence.
El prec d’ Arxius Nacionals, dirigit per carta als representants dels presidents Trump, Barack Obama, George Bush pare i fill, Bill Clinton i Ronald Reagan, així com dels exvicepresidents Pence, Biden, Dick Cheney, Al Gore i Dan Quayle, tanca una preocupació que va més enllà de la crisi del moment arran de les sorprenents troballes a les residències privades de l’actual líder, el seu antecessor i el que va ser número dos d’aquest últim. Institucions i contractistes, Govern i oposició, espies i periodistes i acadèmics i historiadors de la potència més gran del món coincideixen aquests dies en un diagnòstic alarmant: el seu sistema de classificació i desclassificació de documents se’ls
ha escapat de les mans. Hi ha massa papers secrets, fins al punt que les fugues són gairebé inevitables.
Per començar, i segons els informes anuals del Centre Nacional de Seguretat i Contraintel·ligència, més de 2,8 milions de ciutadans dels Estats Units compten amb autoritzacions de seguretat; d’ells, gairebé 1,2 milions tenen accés a informació ultrasecreta, i més d’1,6 milions, a informació confidencial o secreta.
Pel que fa a la producció d’aquest material, l’ Administració té 2.000 i 3.000 funcionaris amb poder de classificar documents, programes o tecnologies. D’acord amb els informes de l’Oficina de Supervisió de Seguretat adscrita a Arxius Nacionals, cada any s’efectuen no pas menys de 50 milions de classificacions. Segons l’historiador especialitzat en l’afer Matthew Connelly, la mitjana d’actes de classificació és de “tres per segon”, cosa que elevaria la xifra per sobre de 90 milions a l’any.
Les fugues i pèrdues són inevitables en un país on es classifiquen almenys 50 milions de documents cada any
Des de l’era Obama, líder sota el mandat del qual més documents es van protegir i més persones van ser acusades de revelar secrets, els EUA gasten 18.000 milions de dòlars a l’any a blindar informació de seguretat nacional.
En teoria, el material marcat com a confidencial o secret s’ha de desclassificar i fer públic quan es considera que ha passat el risc que la seva protecció havia d’evitar. Però, altra vegada segons Matthew Connelly, que acaba de publicar un llibre al respecte ( El motor de la desclasificación: lo que revela la historia sobre los secretos más importantes de Estados Unidos ), aquesta màquina és complexíssima i defectuosa. De manera que, “llevat que es reformi el procés, no es revisarà mai una gran quantitat de documents per a la seva desclassificació”, ja que perquè un paper deixi de ser secret cal que un funcionari facultat per aixecar-ne la confidencialitat decideixi i plasmi per escrit que la informació és segura per divulgar-la al públic, afirma.
Però això no sempre es fa quan se suposa que s’ha de fer, ni de bon tros. I no només per raons polítiques, com és el cas dels papers sobre l’assassinat de John F. Kennedy, que s’haurien d’haver revelat íntegrament i encara no ho estan del tot.
Connelly creu que el sistema de desclassificació no dona l’abast. I l’Oficina de Supervisió d’ Arxius Nacionals assenyala que, per exemple, el 2016 es van revisar més de 102 milions de pàgines de documents del Govern dels Estats Units per a la seva desclassificació, però només es van desclassificar entorn de 44 milions. Als últims informes a Biden, el director de l’Oficina de Supervisió citada, Mark Bradley, recomana una àmplia reforma dels “obsolets” sistemes de protecció i desclassificació d’informació delicada. Afrontar la modernització, afirma, és necessari per “reforçar la confiança dels nord-americans en el seu Govern”. L’esforç “requerirà lideratge, tenacitat, diners, noves tecnologies i compromís”, afegeix. Però és imprescindible, perquè “ja no podem mantenir els nostres caps per sobre del tsunami de registres classificats”. I, sense aquesta reforma a fons, és probable que la majoria dels documents digitals classificats “no siguin revisats mai per a la seva desclassificació” i difusió pública. I això significaria furtar parts de la història del país.
Arxius Nacionals demana una gran reforma de l’“obsolet” sistema de classificació i desclassificació
La conclusió és clara. Als Estats Units, sobren documents classificats. I encara que el fet no justifiqui errors i infraccions, tampoc no és estrany que funcionaris i mandataris, bé a la Casa Blanca o bé a la casa pròpia, perdin els papers. Una altra cosa és que algun, com Trump llavors, els oculti expressament. Això té delicte... Ja veurem si en el sentit literal.