Deu ser la ximpleria del Nadal, però l’altre dia amb uns amics fèiem recompte de qui era de quin rei d’Orient. Molt Baltasar, algun Melcior i gairebé cap Gaspar. No tinc les xifres, però diria que és una estadística força estesa, tot i que no sabria explicar els motius d’aquestes preferències. Dubto que tingui a veure amb les ofrenes que portaven, la mirra sempre va ser un misteri més gran que l’encens, ni amb el seu significat: Rei, Déu i Home.
Però a ningú no se li acut que les preferències relatives entre alguna de ses majestats soscavin el conjunt de la tríada que sempre va ser més important que qualsevol dels seus individus: els aplaudíem igual a les cavalcades, en parlem en plural.
Una mica al contrari del que està passant amb l’equilibri necessari entre els tres poders d’un Estat democràtic i de dret. Opinem i ens acalorem amb el poder legislatiu, assumim sense badar boca la vis expansiva del poder executiu, l’ aplaudim fins i tot i en canvi ignorem el poder judicial, que només el critiquem esporàdicament, encara que sapiguem que, fins i tot sent el Gaspar de la cosa, sense ell no funciona res.
Per això convindria no enganyar-se: malgrat que sembli que la tempesta hagi amainat amb la renovació del Tribunal Constitucional, hem estrenat el 2023 i el CGPJ continua sense renovar-se. Les nostres vides segueixen aparentment igual, però els fonaments de la nostra convivència estan més esquerdats. I les esquerdes són invisibles fins que un dia, per un no res que no sembli gaire greu, s’eixamplen i deixen de sostenir l’edifici. Ja ho veurem.
Em deia un amic, del mateix grup amb què parlàvem dels tres Reis d’Orient, que el seu resum del que està passant és un “tots malament”. I té raó.
Malament el PP, que fa anys que incompleix la Constitució i condiciona la renovació del CGPJ a l’agenda legislativa d’un govern legítim. Sentit de propietat més que sentit de lleialtat. Malament el Congrés i el Senat, que han cedit el seu paper a l’Executiu i a Ferraz i a Génova.
Malament el Constitucional, no tant per la seva decisió en el recurs d’empara, sinó per la no-recusació de dos dels magistrats. Com deia Tomás y Valiente: “Sent el TC l’únic òrgan competent per dirimir els conflictes entre òrgans constitucionals de l’ Estat, malament podria resoldre conflictes en què ell fos part”.
Malament el PSOE, que pretén tramitar una reforma del Codi Penal i una reforma del bloc de constitucionalitat a través d’esmenes, sense informes jurídics, sense debat. Malament el Govern central, que ha decidit accelerar una agenda legislativa per interessos més particulars que generals.
El resum del que està passant és un “tots malament”: malament el PP, el PSOE, el TC...
Malament els diferents portaveus, que fan unes declaracions tan gruixudes i pujades de to que a la resta només ens queda apagar el televisor i deixar de llegir els diaris. Polaritzant.
Malament el llenguatge instal·lat. Quan tot és colpisme, res no ho és. Quan res no importa, acaba no important res.
Malament pel precedent que deixa en el futur. Qui pactarà què?
Però sobretot malament per a tots nosaltres, per als ciutadans del país: institucions més afeblides, política més polaritzada.
Si el 2023 no fos un any electoral, podríem pensar que les darreres setmanes del 2022 van ser políticament un episodi aïllat. Gairebé com els tres Reis d’Orient, que arriben i se’n van, una vegada a l’any. Em temo, però, que almenys fins al maig tot serà com si aquests tres reis del proper Occident haguessin vingut per quedar-se i sense regals.
Lee también
