L’altre dia el meu fill tenia examen d’història. L’oposició al franquisme i la transició a la democràcia. Alhora que provava d’explicar-li què va ser la UMD, qui eren els capellans rojos o el sindicalisme vertical i les diferents estratègies de CC.OO. i d’UGT davant d’aquest, no deixava de sentir una estranyesa permanent: es fa molt estrany que algú tan proper com un fill s’aproximi gairebé de la mateixa manera a la reforma agrària que als moviments veïnals dels setanta quan per a mi una cosa és història i l’altra forma part de la meva trajectòria vital.
Encara més quan aquests dies que s’han complert 40 anys de la primera victòria socialista he tingut l’oportunitat de llegir alguns llibres magnífics que analitzen el significat d’aquells anys i expliquen part del que passa avui, ja que quan un no sap d’on ve és gairebé impossible saber on va.
M’ha resultat de particular interès el llibre d’Ignacio Varela Por el cambio, que explica la dècada 1972-1982. Com tots els bons llibres t’ensenya, et matisa i et corregeix. Jo no li donava, per exemple, la importància substancial que va tenir el pacte de Jaizkibel ni coneixia que les diferències entre els suports rebuts per l’SPD de Brandt o Palme i els de Mitterrand o Soares van tenir a veure en part amb la disputa amb el PSP de Tierno i amb el PCE.
Però més enllà de completar i entendre millor com el PSOE aconsegueix convertir-se en partit de referència i guanyar 202 escons el 1982, el llibre resulta d’interès pel que explica de la transició espanyola. Per com va ser possible articular un procés constituent sense un procés destituent. En paraules de Varela: la molt original via espanyola va ser un èxit resultant d’un doble fracàs: el dels franquistes en l’intent de prolongar la vida del règim més enllà del dictador, i el dels antifranquistes en fer caure la dictadura. Només quan els dos bàndols van metabolitzar l’inviable de la seva pretensió inicial es va obrir el camí cap a la solució. Els fills dels vencedors van comprendre que la convivència valia més que la seva victòria i els dels perdedors van acceptar que la llibertat valia més que la revenja.
I encara que això és conegut, l’explicació de com aquest pacte de necessitat, obligat, a la defensiva va ser compatible amb estratègies a l’ofensiva, on tots competien amb tots: l’esquerra contra la dreta, el PSOE contra el PCE, UCD contra AP resulta de particular interès. Especialment en els relats de com es van forjar el pacte constitucional i els pactes de la Moncloa. Ni va ser tot una bassa d’oli, ni van ser tots lleials, ni tots uns angelets. Però repassar aquesta història t’ajuda a entendre, o a recordar, que el que sí que hi havia, paradoxalment, era una consciència del que és la política: saber què és l’important i què el desitjable. Saber que primer va el país, després el teu partit i després, si de cas, un mateix.
El PP demostra que no ha entès que la política obliga a competir col·laborant
Contrasta amb el penúltim episodi de la ruptura de les negociacions per renovar el CGPJ. Que el PP condicioni el compliment constitucional a l’agenda legislativa del Govern central, per molt malament que li sembli, és a la meva manera de veure, una equivocació profunda. És no entendre que la política obliga a competir col·laborant, justament perquè la democràcia és un equilibri entre l’acord i el conflicte. Si no els inspira aquest 78 que tant invoquen, que recuperin Machín quan cantava allò que “se pueden querer dos mujeres a la vez y no estar loco”. L’abús col·lectiu del no és no ens conduirà a acabar no estimant ningú i mig bojos.