Eduardo Galeano, que a més de periodista era filòsof, va escriure al llibre El fútbol a sol y sombra que no hi ha ningú més imprescindible en un partit que l’àrbitre: els derrotats perden per ell i els victoriosos guanyen malgrat ell: “És la coartada de tots els errors, l’explicació de totes les desgràcies. Els seguidors l’haurien d’inventar si no existís. Com més l’odien, més el necessiten. Durant més d’un segle va vestir de dol. Per qui? Per ell”. La gent que omple els estadis haurien de llegir més Galeano: no els consolaria, però segurament milloraria la qualitat dels insults als àrbitres.
No és veritat com s’ha repetit mil vegades que acostumen a ser futbolistes frustrats, com tampoc els jutges no són delinqüents que es van estimar més romandre a l’altra banda del mirall. Es tracta de professions vocacionals per a l’exercici de les quals resulta imprescindible controlar els propis biaixos, cosa que no sempre és fàcil de reprimir en nom de la imparcialitat, que és el gran patrimoni dels que imparteixen justícia.
Galeano va escriure que l’àrbitre de futbol és un tirà abominable i un botxí ampul·lós
També ha escrit Galeano en l’assaig citat que l’àrbitre és arbitrari per definició. “És el tirà abominable que exerceix la seva dictadura sense oposició possible i el botxí ampul·lós que executa el seu poder absolut amb gestos d’òpera”. Certament, en l’àrbitre hi sol haver un tret de teatralitat shakespeariana, perquè tota derrota és una tragèdia i ells resolen els dubtes epistemològics durant la representació esportiva.
En menys de tres setmanes, hem vist un àrbitre espanyol convertir dos partits de futbol, al Mundial i a la Lliga, en un pandemònium. El valencià Antonio Mateu Lahoz, que venia d’ensenyar 18 targetes i una vermella a l’Argentina-Països Baixos, va repetir carnaval al Barcelona-Espanyol mostrant 16 cartolines, més dues vermelles. La més curiosa l’hi va treure a Ferran Torres per mirar-lo malament. Al derbi hi va haver gairebé tantes targetes com faltes, la majoria per parlar-li. L’àrbitre dialogant (així es defineix) va desconcertar el públic i els jugadors.
Mateu, que es va deixar entrevistar a El Hormiguero perquè el coneguessin, hauria d’acabar a MasterChef. Es comença desconstruint partits de futbol i s’acaba fent truites sense ous.