Quan vaig néixer jo, els meus pares van tancar la fàbrica i van trencar el motlle”. Pelé no va poder ser mai modest, encara que ho hagués volgut. Perquè va ser el millor, malgrat tot. Va ser com la ranxera “...Però segueixo sent el rei”. Era un fenomen dècades abans de O’Fenomeno Ronaldo. Quan Messi ja era indiscutiblement el rei de debò, Edson Arantes do Nascimento el va nomenar el seu príncep, perquè d’O Rei només n’hi podia haver un. “Em comparen amb Di Stéfano, amb Maradona, amb Messi, potser els argentins haurien de posar-se d’acord en quin candidat proposen”, reia amb sorna a finals d’abril del 2015.
El tricampió del món va concedir una entrevista al Magazine de La Vanguardia arran de la pel·lícula que explicava la seva infantesa d’enllustrador, de nen sense sabates que va veure plorar el seu pare després del maracanaço. “Plorava i jo amb nou anys li vaig dir que guanyaria un Mundial per ell... i no en vaig guanyar un, en vaig guanyar tres”. La seva història comença i acaba a Suècia el 1958. Allà va deixar de ser en Dico, com l’anomenava sempre la seva mare, Doña Celeste, i es va convertir en una llegenda viva. Ho és, fins i tot ara que ja se n’ha anat. Pelé va aprendre amb els anys a ser Pelé, el van nomenar patrimoni immaterial brasiler, va ser un Cèsar a qui ningú no li va dir mai “memento mori”. Recorda que moriràs... L’exjugador va aprendre bé quin era el seu paper, va aprendre a ser ambaixador del seu país amb les dretes i les esquerres. Anunciant d’aquelles famoses pastilles blaves. Ministre o assessor plenipotenciari. A surfejar, gairebé sempre a la cresta de l’onada, amb aquell tupè que el va fer una icona. També era afalagador. L’entrevista d’aquell dia la va començar ell amb un afectuós “Estimat dom Felipe!”. Evidentment, no ens coneixíem de res.
“No ha estat difícil ser humil, sempre vaig ser igual”, va confessar a aquest diari
Aquell dia va confessar que, en cas que ni hagués estat futbolista, li hauria agradat ser músic. Bossa Nova. Samba. Jobim, Toquinho, Milton Nascimento, Maria Creuza... Tocava bé la guitarra, o això deia. En aquella pel·lícula, titulada Pelé, el naixement d’una llegenda, el gran cantant Seu Jorge interpretava el seu pare, en Dondinho. El futbolista li deia que ell volia ser músic i Seu Jorge que li hagués agradat ser futbolista.
Pelé sempre va estar molt orgullós de ser del rierol, de sortir-ne i de triomfar: “Amb el suport d’una família, un pot arribar lluny i triomfar fins i tot sent humil. Sempre tendim a admirar el gran, el ric, el famós, el que és important i la meva història –afirmava llavors–demostra que pots sortir de sota de tot, del no-res, i arribar a dalt, triomfar. Aquest és el gran missatge que tinc i puc donar”.
Pelé.
Quan van inscriure’l, el pare volia anomenar el nadó Edison, en honor a Thomas Alva Edison, el multiinventor, però a l’escrivent se li va perdre la i al tinter i es va quedar en Edson. Ara que Pelé, Dico, Edson ha mort, la i ha aparegut com un far que no s’apaga. Que dona llum i més llum. Aquell dia, després de les rialles, es va posar seriós i va dir: “No ha estat difícil ser humil, és com si Déu m’hagués concedit això. Jo sempre vaig ser igual”.