La Cambra, avalada pel rigor del seu gabinet d’estudis, ens acaba d’advertir que el grau d’execució dels fons Next Generation és encara baix. És una noticia que no em sorprèn però que, de moment, tampoc em fa perdre el son. M’explico.
No em sorprèn perquè tenim un sistema d’implementació de la despesa pública que no dona marge en la seva tramitació per al frau, com ha de ser, però tampoc per als errors administratius de poca significació. La conseqüència és que els procediments són feixucs i prenen temps. Personalment valoraria més la rapidesa i acceptaria un cert grau de tolerància als errors. Però entenc que es prioritzi la prudència, encara que això porti a l’alentiment.
Ara bé, el que és irrenunciable és l’eficàcia del sistema: les decisions poden ser lentes però han de tenir un ritme predictible i els protocols han de garantir la plena utilització dels recursos. Si penso en assignacions pressupostàries ordinàries, decidir el 27 de desembre no és l’ideal però el realment greu és no decidir i perdre recursos a finals d’any.
La situació no m’inquieta més del compte perquè estic convençut que els fons Next Generation, que tenen una lògica
multianual, es gastaran fins pràcticament al darrer euro. Amb seguretat, la part de donacions, i amb probabilitat alta, la de préstecs subvencionats. Per cert, amb la pujada de tipus aquests guanyen prominència.
El meu convenciment deriva de la percepció que els que –a la Moncloa, als ministeris i a les conselleries– han dissenyat la metodologia de despesa ho han fet molt conscients que la trajectòria passada en execució de despesa europea, o espanyola, ha estat molt pobra i, també, que Europa ens observa. Executar íntegrament la despesa ha esdevingut un punt d’honor. No fer-ho seria un fracàs massa gran. Les burocràcies clau no són incompetents. Ho aconseguiran.
Dit això, si pel que fa a les donacions no s’arriba, al final del camí i en avaluació global, al 95% d’acompliment, prometo escriure un article infligint-me la penitència corresponent.
Si et preocupa que els recursos vagin a projectes fets, assegura’t que en tens un i que sigui bo
No està garantit que tots els projectes que acabin finançant-se valguin la pena. Mai es bo gastar per obligació. Però la qüestió més important per nosaltres és una altra: està garantit que tots els bons projectes que posem sobre la taula rebin finançament?
Un aspecte que cal tenir en compte: un dels criteris per a la despesa és l’equilibri territorial, un criteri que és comprensible però que eleva el llistó per inversions a Catalunya, també a Madrid, encara que no ho fa per assignacions a entitats catalanes o madrilenyes. De passada: la simetria amb Madrid no és completa. La distància entre Madrid i Toledo es de 73 quilòmetres. Entre Barcelona i Lleida, de 154 quilòmetres. Però invertir a Toledo no és fer-ho a Madrid, mentre que invertir a Lleida compta com a Catalunya.
Entès aquest condicionant, la meva opinió és que cal actuar i treballar sota la hipòtesi que els bons projectes tindran possibilitats. Es diu sovint: al final es finançarà qualsevol projecte simplement perquè cal gastar i el projecte s’ha fet present. No crec que sigui així. Es discriminarà. El meu missatge: si ets una entitat a la qual li preocupa que els recursos al final vagin a qui tingui projectes fets, assegura’t que tu ets un d’aquests. I, de passada, assegura’t que el projecte sigui bo, per si de cas això acaba comptant.