L’expressió happy place o lloc feliç se sol fer servir per descriure aquelles obres amb personatges que s’acaben fent entranyables i t’embolcallen amb la simpatia i les peculiaritats: et converteixen en un més de la seva colla televisiva. No me gusta conducir , de TNT, té una mica d’aquesta qualitat. És la història d’en Pablo (Juan Diego Botto), un home que passats els quaranta decideix treure’s el carnet de conduir per raons personals. Ell és un escriptor frustrat i un professor d’universitat mediocre, tossut, quadriculat i desapassionat. Un cop s’apunta a l’autoescola, es troba havent d’enfrontar-se a les seves inseguretats en un entorn que ell no controla. Els que li sacsegen el caràcter i les conviccions són el professor de pràctiques (David Lorente) i una alumna seva (Lucía Caraballo), que també està aprenent a conduir.
Borja Cobeada, Juan Diego Botto i David Lorente.
Si bé les dinàmiques i l’esperit de comèdia emocional encaixen en l’etiqueta de happy place, no acaba de descriure del tot la sèrie: més que felicitat o alegria, el que transmet és la tranquil·litat de mirar una obra ben planificada, mesurada, en harmonia. El creador Borja Cobeaga, que ha firmat els guions de les pel·lícules d’ Ocho apellidos i és l’autor de Fe de etarras o No controles , es va emmirallar en la seva experiència com a adult en una autoescola. És l’excusa per tractar la crisi de la mitjana edat, la necessitat d’acceptar les nostres limitacions, reconciliar-nos amb els somnis que ja no complirem mai, la manera com les relacions familiars ens impulsen i ens afecten, o reivindicar que fins i tot de grans podem canviar.
L’estructura de la trama principal és senzilla, amb punts d’inflexió reconeixibles i sense deixar que les subtrames li restin importància. El to és costumista, moderat i potser en alguns punts es troba a faltar que el responsable no premi l’accelerador pel que fa a la comèdia o l’emoció. Els secundaris estan ben definits amb una Lucía Caraballo que desborda encant i un Lorente que és tot carisma com el professor de conduir per antonomàsia. I les relacions entre els personatges, que tenen com a finalitat desembussar el protagonista, porten la història a un clímax calmat, no especialment dramàtic.
Són conclusions petites i sense exabruptes, com ho són els conflictes quotidians de les persones normals i corrents, i no s’ha de menystenir la potència d’aquesta intimitat narrativa, sobretot quan està executada amb ofici.