Els enviats especials al Mundial ens hem emportat un cop amb l’eliminació de la selecció espanyola. No és un tema emocional, tot i que podria ser-ho, és més aviat un afer professional. Informativament ens venç un sentiment d’orfandat. Se’n va Luis Enrique i amb ell les seves rodes de premsa, els seus haters , i s’esfumen també les entrevistes a jugadors que la Federació anava dosificant després de cada partit, una deferència que tenen poques seleccions, no diguem ja els clubs, cada vegada més bunqueritzats. Ens expliquen que a Espanya l’aflicció i el dol per la derrota són fins i tot més difícils de pair, i és ben normal: Mariano Rajoy no escriurà més articles.
En fi, als que resistim a Qatar ens queden Messi, Neymar i aquest dissabte un França- Anglaterra. I una entrevista que somiava fer des de petit i que llegiran demà, de manera que no dramatitzem.
Ens explica la cambrera, catalana de vint anys i escaig, que l’estan explotant, que treballa 14 hores al dia
De nit, després de l’eliminació d’ Espanya, acabem amb uns col·legues catalans en una terrassa d’hotel d’aquestes que tenen la cuina oberta fins tard (bé), serveixen alcohol (millor encara), però sacrifiquen qualsevol sensació d’exotisme malgrat que som a milers de quilòmetres del teu sofà (fatal). Et trobes sopant a Doha com podries estar sopant a Barcelona, Lisboa, Brussel·les o Singapur. Aquests llocs són tots iguals. Ni rastre de producte local en un menú internacional amb hamburgueses, nachos, quesadillas, club sandvitx i tota aquesta poca gràcia de monòtona globalitat.
I de sobte una cambrera que, quina gràcia, ens parla català perquè és catalana. I ara, atenció al gir de guió.
Ens confessa la noia, de vint anys i escaig, que té un contracte de pràctiques per a sis mesos però que vol tornar perquè l’exploten laboralment. “Quin horari fas?”, li preguntem. “Entro a les tres de la tarda i acabo a les cinc de la matinada”. Això és una brutalitat, el restaurant és un entra-i-surt constant, no hi ha descans. L’hora extra l’hi paguen a un euro i escaig. Una vergonya.
Que dolents que són els qatarians, deuen pensar a casa. No els dic pas que no, però en aquest cas la cadena d’hotels on som és més francesa que La marsellesa , de manera que l’explotació és nostra, dels respectables europeus que mirem amb aquella superioritat moral els altres des d’un pedestal de civilitat que també ens passem pel forro. El capitalisme salvatge és això. Una cheeseburguer amb patates fregides i un cambrer mal pagat i esgotat servint-te-la. A veure si resulta que no som tan diferents.
Arribo finalment a l’habitació de l’hotel, em marco com sempre tasques a l’agenda per fer l’endemà i obro un llibre de Norman Mailer que vaig comprar abans de sortir només per si algun dia em tocava escriure un article costumista per poder acabar-lo amb aquesta vacil·lada. Fins i tot titular-lo! Uns prenen Orfidal per dormir, jo llegeixo autors morts que queden bé per si algú em pregunta què m’he emportat per llegir. Esnobisme mida XXL. Mailer, a Doha, em dura dos paràgrafs abans de roncar. La culpa és del cansament, no de Norman Mailer. El llibre porta per nom Els homes durs no ballen . I penso en el Brasil, ja se m’ha oblidat Espanya.