Cinc anys després dels fets que van marcar el moment àlgid, la crisi i l’aparent final del procés, i ara amb un ambient per fortuna més apaivagat, en diferents àmbits s’estan desenvolupant línies de reflexió sobre el que va passar. En cercles independentistes o que van ser pròxims, davant figures que defensen el s ostenella y no enmendalla, d’altres abonen la rectificació. El camp de la cultura, després del llarg boom del llibre polític, brinda elaboracions autoreflexives com el telefim Alguns dies d’ahir o les novel·les de Francesc Serés La mentida més bonica i de Lorenzo Silva La llama de Focea. En el terreny periodístic hem pogut llegir un conjunt d’articles de colors ben diferents.
M’ha cridat l’atenció l’escassa reavaluació que en general s’ha fet del discurs de Felip VI el 3 d’octubre del 2017, que va tenir efectes importants: no només va brindar oxigen a moltíssims catalans que no combregàvem amb el procés; també va ser catalitzador de reaccions com la negativa de suport per part de les cancelleries estrangeres, que van posar al descobert importants debilitats del que es gestava.
Les paraules de Felip VI el 2017 enllacen avui amb la zona de trobada
El discurs del Rei va rebre al seu dia crítiques furioses des de posicions independentistes, i també va ser considerat dur en excés entre algun sector del que es deia llavors l’equidistància. Si l’ analitzem avui (està penjat al web de la Casa Reial), els seus punts no difereixen massa de la zona comuna on molts ciutadans poden trobar-se actualment: assenyala que no es poden posar en marxa canvis radicals com els llavors anunciats fora de l’empara de la llei; que els governants n’han de ser els primers servidors; que a Catalunya –i a tot arreu– no es pot prendre la part pel tot, i que l’Estat no desempara els seus ciutadans.
Paraules assenyades i serioses per a una situació extremadament enardida. Tornin a llegir el discurs del Rei: llavors premonitori, avui ofereix un argumentari que cal tenir molt en compte per al present.