En realitat, el debat que sorgeix al nostre país quan es remouen els cadàvers de les tombes no té res d’especial. La memòria històrica és un problema universal, una paradoxa i un dilema moral i, com saben tant Robespierre com Ceausescu, no hi ha res més variable que el passat.
La història –aquella ciència cridada a demostrar que va passar el que va passar quan havia de passar– es reescriu sense parar i els mites d’ahir no tenen la posteritat assegurada. Aleshores, Churchill esdevé un racista, Lincoln un corrupte i les estàtues de Colom es vandalitzen per tot Amèrica. És el que passa quan es tornen insuportables per a la consciència actual els que un dia van ser símbols de glòria i prestigi i després monuments anodins sense cap significat col·lectiu: simple mobiliari urbà.
Per això, no li falta raó a Keith Lowe quan diu que no hi ha manera d’escapar-se dels monstres del nostre passat. Podem intentar ignorar-los, però, tard o d’hora, sempre tornen a la superfície. Fins i tot convé dubtar de si, en provar d’aniquilar-los, la seva absència no es converteix en una cosa pitjor, en una espècie de recordatori misteriós i esquiu. I tot es complica encara més quan aquells monstres van ser en algun moment herois que arrossegaven multituds, com va passar, sens dubte, amb el cas de Franco i, a un nivell inferior, amb el de Queipo de Llano, d’actualitat aquests dies.
Hitler no té tomba i no hi ha cap lloc a Berlín on els seus nostàlgics puguin anar a retre-li homenatge, però això no el fa menys present. Els soviètics van arrasar l’escenari de la seva mort, el búnquer de la Cancelleria, i en aquell solar es van construir blocs anodins d’apartaments i un pàrquing. Només un discret cartell explica què hi va passar i el significat que aquells fets van tenir. Hitler no té tomba, ni li cal: tant si ho volem com si no, continua entre nosaltres.
A mil quilòmetres de distància, les restes de Mussolini descansen a la cripta del mausoleu familiar a Predappio, un poble de l’ Emília-Romanya convertit, unes quantes vegades a l’any, en un parc temàtic per a feixistes. S’hi congreguen els seus lleials, que desfilen orgullosos amb camises negres i pancartes amb eslògans de l’estil “Boia chi molla” ( mort als covards). Per descomptat que l’enaltiment del feixisme està prohibit a Itàlia, la qual cosa no impedeix que els comerciants locals facin l’agost venent mugs amb la imatge del Duce i clauers i imants de nevera amb les ensenyes dels fasci di combattimento. Ni que els seus successors hagin arribat al Govern fa un mes escàs.
Els símbols de bronze, pedra i marbre eren part del paisatge fins que la política els va rescatar de l’oblit
La història i la memòria evolucionen de manera impredictible i les invocacions a l’objectivitat i l’asèpsia repugnen la consciència moral dels partidaris dels botxins i de les víctimes. Encara més difícil resulta la resignificació dels “llocs de memòria”. Per bona voluntat que s’hi posi, ningú no pot evitar que el forat negre de la història europea, Auschwitz, acabi convertit en una parada més dels itineraris turístics. La política democràtica prova de decidir què se n’ha de fer amb aquelles tombes i monuments, i sovint obté resultats contradictoris o moralment ambigus, atès que la càrrega simbòlica del passat esdevé aclaparadora, per molt que es pugui viure al carrer dels
Caídos de la División Azul sense pensar en la guerra d’extermini al front de l’ Est.
Derogar les lleis de la tirania és relativament senzill, però els símbols de bronze, pedra i marbre que poblen carrers i esglésies es van fer per durar a través dels segles. Havien arribat a formar part del paisatge, sovint davant la indiferència dels passejants, fins que la política els va rescatar de l’oblit. Quan es van construir representaven la imposició dels valors vigents en un moment determinat, però en tornar al debat públic mostren que no pertanyen al passat, han esdevingut conflictius i constitueixen l’expressió d’una història que continua viva, ens agradi o no.
Natàlia Soljenitsin, la vídua de l’escriptor, va pronunciar l’any 2016 un discurs a Moscou en què va dir que la història havia dividit tràgicament el país i va invocar la necessitat de respectar-la, la qual cosa no significava, sense més ni més, enorgullir-se’n, sinó jutjar el mal amb honestedat i valentia, sense justificar-lo ni escombrar-lo sota la catifa per amagar-lo. Orlando Figes, que és qui esmenta aquest discurs, afegeix que a Putin, un home que encara venera la memòria de Stalin, li va fer ben poca gràcia.