Esparver i colom. D’una banda, el govern més progressista de la història, capdavanter de tots els drets ciutadans passats i futurs. De l’altra, l’executiu que salta amb botes de taló sobre els drets humans més bàsics. Les dues coses alhora són impossibles de gestionar. Carn o peix. Dretà i esquerrà alhora no pot ser. Per això Pedro Sánchez té un problema. O dos, per ser més exactes: la tragèdia de Melilla i l’espionatge polític amb el programa Pegasus. Fernando Grande-Marlaska i Margarita Robles. El primer, més greu que el segon. I tots dos ressuscitats gràcies a la feina feta més enllà de les fronteres espanyoles. La BBC britànica ha donat aire a la tragèdia de Melilla, i el Parlament Europeu, a l’espionatge amb el software israelià, del qual ara sabem almenys el preu: sis milions trinco-trinco.
Tot apunta que Grande-Marlaska ha mentit respecte a la catàstrofe fronterera. El Congrés sencer, a excepció del PSOE, li busca les pessigolles. Hi va haver migrants morts i ferits en territori espanyol que no van rebre atenció mèdica i que van ser arrossegats altre cop cap a territori marroquí. El ministre segueix aferrat a la seva versió inicial, que nega els fets. Espanya només mirava i tot va ser cosa dels alauites, que van
sent felicitats per Pedro Sánchez per una actuació que va causar 23 morts oficials, però als quals cal afegir, segons les últimes revelacions periodístiques, 77 desapareguts.
Pedro Sánchez té dos problemes: la tragèdia de Melilla i l’espionatge amb Pegasus
Els més vells recordaran l’epitafi més famós de l’enyorat Alfredo Pérez Rubalcaba en vigílies de les eleccions generals del 2004, després dels atemptats islamistes de l’11-M a Madrid: “Els espanyols es mereixen un govern que no els menteixi”. Així era i així és. Ens mereixem un ministre de l’Interior que no ens enganyi. Ja no ho diu només la BBC. També les imatges revelades pel diari El País i la Ser. Gent, aquesta última, que no vol cap mal al Govern de Pedro Sánchez. La veritat va obrint-se pas i deixa nu Grande-Marlaska. I tant se val que la mentida sigui premeditada o induïda pels seus subordinats. En política, la butaca del ministre té l’ergonomia d’un fusible quan es descobreix la trampa, independentment de qui l’hagi parada. I la trampa s’ha vist. Esclar que sent els cadàvers africans sempre hi ha la possibilitat que tots acabem mirant cap a un altre costat. Al capdavall, els morts, igual que els vius, no són tots iguals. Dependrà fonamentalment dels socis parlamentaris del PSOE i com sigui de gran el gripau que estiguin disposats a empassar-se.
Fernando Grande-Marlaska
L’altre front és el Ministeri de Defensa i la seva titular, Margarita Robles. L’informe del Parlament Europeu sobre espionatge polític –un esborrany pendent d’esmenes i votació– deixa clar que Espanya va practicar l’espionatge polític, ja que no hi ha manera d’acreditar per què els independentistes que el van experimentar –fins i tot aquells que el CNI ha reconegut haver fet amb mandat judicial, com el del president de la Generalitat, Pere Aragonès– eren el 2019 una amenaça per a la seguretat nacional. L’episodi es va tancar amb el cessament vergonyant de la directora del CNI, Paz Esteban, que va pagar en solitari la factura d’un episodi d’espionatge que és inimaginable sense el coneixement exprés de la ministra de Defensa, Margarita Robles, i també del president del Govern central, Pedro Sánchez, que és, al capdavall, qui rep les notes executives del CNI. ERC hauria d’explicar, perquè és una de les parts més perjudicades del cas, la seva tebiesa sobre el fet. Els motius que l’han portat a acceptar com a suficient el cap d’una professional de la intel·ligència que no actuava a l’esquena del seu Govern, sinó amb el seu ple consentiment. Com que en aquest afer la pau entre socialistes i republicans està signada, no s’esperen canvis en el guió de manera imminent. Grande-Marlaska ho té molt pitjor. I això de govern més progressista de la història, potser s’ha de matisar. N’hi ha prou amb afegir “de vegades” al final de l’eslògan. O el que és el mateix, només quan convé.