“Se’m recorda més per les meves idees que pels gols”

Cristiano Lucarelli (Livorno, 1975) es va caracteritzar al llarg de la seva carrera per sortir de la norma. En un futbol que acostuma a ajustar-se al que és políticament correcte i en què els jugadors només s’obren a les xarxes socials d’una manera força superficial, el davanter italià no va ocultar mai el seu posicionament polític. Fill d’un pare sindicalista que treballava com a estibador al port de la seva estimada Livorno, bressol del Partit Comunista Italià, Lucarelli sempre va tenir present els seus orígens humils i va ser fidel als seus principis. Convertit en icona per voler gaudir dels millors anys de la seva carrera al Livorno, club històricament d’esquerres i antifeixista, Lucarelli lamenta en una xerrada amb La Vanguardia que el seu rendiment al terreny de joc quedés eclipsat per l’etiqueta de comunista . “Reconec que em fastigueja que s’hagi parlat tant dels meus ideals, dels quals ni de bon tros no renego. Però penso que el meu rendiment com a golejador malgrat no jugar en cap club top era prou important per donar-li més valor”.

No li falta raó. A Itàlia es va inflar a marcar gols, sobretot a Livorno, casa seva. En total va sumar 240 dianes. La meitat les va celebrar amb el puny en alt a l’ Armando Picchi davant dels seus. Amb el modest equip toscà va aconseguir ser capocannoniere de la Serie A amb 24 gols el 2005, a un de la Bota d’Or que van compartir Henry i Forlán. També va aconseguir portar l’equip a la UEFA per primera vegada en la seva història. Però el camí fins a trobar-se amb el Livorno va ser llarg. “Era un matrimoni difícil perquè el club portava temps a les divisions baixes i jo jugava a la Serie A”, subratlla. No va ser fins als 28 anys que es va produir l’aliança, un moment memorable. Quan el Livorno va posar un peu a la Serie B, el 2003, a Lucarelli no li van caure els anells. Va baixar de l’elit rebutjant propostes econòmiques molt més suculentes. I aleshores va néixer la seva cèlebre frase “ tenetevi il miliardo , “quedeu-vos amb els mil milions (de lires)”. “El pressupost del Livorno no permetia grans coses i per complir el somni de la meva vida vaig renunciar a mig milió d’euros. Vaig fer el que el cor em va demanar, i n’estic satisfet”, explica.

La llegenda del Livorno, ara entrenador a la Serie B, va viure dos anys amb el tècnic xe en els seus inicis a l’elit

Lucarelli va regalar tardes glorioses als seus aficionats –ara tracta de fer-ho a menor escala el seu fill Mattia, estudiant de psicologia, en un Livorno refundat fora del futbol professional–, tot i que la primera vegada que el van veure brillar no anava vestit d’amarant. Va ser el 1997, en un partit de la selecció italiana sub-21, amb un gol davant Moldàvia que el marcaria per a tota la vida. A la celebració es va treure la samarreta i sota en portava una altra amb la imatge del Che, “un revolucionari que després van convertir en un personatge polític”, apunta. “Jugava a la meva ciutat i aquella samarreta era un símbol de la Curva Nord. Tenia 20 anys i no vaig pensar que aquell gest faria córrer tanta tinta”. En aquell moment es va donar a conèixer el Lucarelli comunista .

El Toro di Livorno ara entrena la Ternana, club de la Serie B que s’ha guanyat ser candidat a l’ascens. A Terni hi encaixa com un guant pel seu caràcter obrer (“per les meves idees els vaig resultar simpàtic des que vaig arribar”). Practica un joc ofensiu, cada vegada menys contracultural a Itàlia. “Ja som molts els que ens decantem per aquesta manera de jugar. El catenaccio està una mica passat de moda”. Concorda en aquest estil amb Gennaro Gattuso, amic de l’adolescència, quan feien els primers passos com a professionals al Perusa. Ara la llegenda del Milan dirigeix el València, club en què va militar una temporada sense poder deixar el seu segell (només un gol). “Amb en Rino vam viure més de dos anys a la mateixa casa. És un home passional en una ciutat passional. Li anirà bé a Mestalla”, augura.