Yo Yo Ma: “La cultura no és un negoci ni una estratègia política: és el que guarirà el món”

Potser caldria reinventar el concepte world des que Yo- Yo Ma (París, 1955) es dedica en cos i ànima a visitar cultures del món i a destil·lar no només les seves músiques sinó la seva saviesa, perquè d’alguna manera contribueixin a salvar el planeta. Normalitzar el contacte amb la natura suposaria una gran canvi, diu el violoncel·lista francoamericà d’origen xinès. La seva és una fe indestructible en el poder de la cultura per guarir un món en crisi. Ja sigui amb el maridatge de músiques de diferents latituds que ell mateix promou, o amb les fabuloses excursions que realitza a parcs naturals com les Muntanyes Fumejants, als EUA, on entra en contacte amb la gent del lloc: músics cheroqui, bluegrass, afroamericans, contacontes...

Una estrena recent

“Paquito de Rivera em va dir: ‘Tu seràs l’arròs i jo el fesol’, i va escriure per a pipa i clarinet”

“La idea és adquirir el coneixement de la gent que ha practicat maneres de viure mil·lenàries i que poden obrir-nos els ulls a la manera com encarem el futur i construïm un món que sigui prou significatiu a més de productiu”, explica.

Amb músics cheroqui

“Cal aprendre de la gent amb formes de vida mil·lenàries; ens poden obrir els ulls”

Per aquesta qualitat multicultural seva, per l’aproximació que fa a tots els gèneres i pel seu altruisme amb altres comunitats i estils, li serà atorgat demà, a Estocolm, el premi Birgit Nilsson, l’altre Nobel de la música i el guardó més ben dotat de la clàssica (un milió de dòlars). El Polar Music Prize també el té Yo-Y o Ma –a més d’una vintena de Grammy– al costat de mites com Rostropóvitx, Isaac Stern, Bob Dylan o Patti Smith. El proper dia 25, la llegenda viva del violoncel inaugura el cicle BCN Clàssics a L’Auditori de Barcelona amb la pianista britànica Katrhyn Stott. Atén La Vanguardia des de Nova York.

L’exemple de Nilsson

“Com deia la soprano, si penséssim que som part de la natura prendríem decisions diferents”

D’aquí a una setmana tocarà a la sala Pau Casals. Emocionat?

Molt. Estic impacient per tornar a Barcelona.

Com perviu avui l’exemple de Casals com a artista compromès amb la pau i la democràcia?

La seva vida ha estat una de les meves inspiracions més grans. Amb nou anys vaig llegir l’autobiografia Joia i tristor [per Albert Kahn] i vaig saber que ell pensava en si mateix en primer lloc com a ésser humà, en segon com a músic i en tercer com a violoncel·lista. I per a un xaval que venia d’una família que feia gran èmfasi en la música, sentir això va ser preciós, em va marcar per tota la vida. Fa un parell de setmanes vaig assistir al Kennedy Center de Washington a l’exposició de la biblioteca de John F. Kennedy... i va quedar clar que el concert que va fer Casals a la Casa Blanca s’havia convertit en la representació icònica del lloc que va ocupar la cultura en l’administració Kennedy. Va ser una gran lliçó sobre el que algú que primer es veu com a ésser humà i ciutadà va intentar fer en acció, pensament i música per viure sota els seus ideals. I no puc pensar ara mateix en un exemple millor per a tots nosaltres en un món que encara reptes: justícia social, igualtat de gènere, clima i tot el que ens ha de portar a l’equilibri social. És precís que filòsofs, científics, artistes, periodistes es reuneixin i plantegin quin món estem construint.

I on hauria de tocar avui Yo-Y o Ma com a revulsiu contra la guerra a Ucraïna?

Bernstein solia dir que el que podem fer en un moment de crisi és fer el que fem però amb més passió encara. I crec que Birgit Nilsson era l’exemple d’algú que posava tota la passió, però entre gires sempre tornava al poble, a la granja. Va viure en harmonia amb la natura i es va assegurar que, fes el que fes, en el seu cas òpera, ella era part de la natura. Els humans ens hem separat de la naturalesa per treure profit dels seus fruits, i el que diu Nilsson és que si penséssim que som part de la natura prendríem decisions diferents.

La clàssica és l’art que uneix els bàndols en aquesta guerra.

La música clàssica és una combinació d’il·lustració, filosofia i pensament. En l’era clàssica era una manera de teoritzar sobre la relació entre individu i societat. Les guerres que tenim ara tenen molt a veure amb tornar a aquelles bases: Què és un nació? I una identitat política? Per què ha d’existir un Estat? La naturalesa humana és una cosa bona o dolenta? Hi ha hagut un gran boom del nacionalisme els últims cent anys. La il·lustració ens va donar molt però hi ha una cosa que vam perdre pel camí, i és la relació amb la natura. I una altra cosa que va anar separant-nos va ser el coneixement en forma de torre de Babel: construïm tant que ja no podem parlar entre nosaltres perquè no coneixem les llengües de l’altre ni la seva perspectiva. Si utilitzéssim també el cor podríem prendre més bones decisions mútues. I la musica és efectiva: uneix el cap al cor, obre un altre espai imaginari i en tornes amb una altra perspectiva. En un concert s’aconsegueix que molta gent passi pel mateix estat d’ànim alhora, guarda silenci davant un assoliment espiritual, no pot ni moure’s, mira d’entendre aquell estat d’ànim. Tots al voltant comparteixen allò. És prou màgic.

Pensant amb el seu país d’origen, la Xina, i en la repressió que a l’URSS va patir per exemple Xostakóvitx, com d’estimulant resulta saber què passava?

No l’interpreto mai sense pensar en el que va intentar fer amb la seva música: donar veu a la gent reprimida. Allà on hi ha un sistema repressor sorgeixen llenguatges secrets. Fins i tot els meus fills em confessen que quan els enviàvem a dormir tenien un codi secret per comunicar-se, ha ha. Xostakóvitx tenia el seu per als russos que sabien a què es referia. La gent és incensurable.

Va ser el violoncel·lista amb qui Barenboim va tornar a dirigir el Concert d’ Elgar tan emblemàtic en mans de la malaguanyada Jacqueline du Pré. Com ho recorda?

Probablement va decidir íntimament que estava bé fer-ho, i ho va fer. El més al·lucinant va ser que tenia un record exacte, una memòria muscular, tàctil, sensitiva de la forma com tocava la Jacquie. I a partir de llavors, ja fos una sonata de Beethoven o Brahms, em deia, “Yo- Yo, mira de trobar aquesta línia, la Jacquie solia fer-ho”. O al Concert de Dvorák: “Utilitza les cordes a l’aire, la Jacquie ho feia així”. I això no va de canviar el color, és una cosa que va més enllà: “Utilitza dos dits diferents en aquestes tres notes, perquè ens donarà un altre color”. Va ser al·lucinant. Un exemple perfecte de transmissió de cultura. En Daniel està a punt de celebrar 80 anys al novembre. El vaig anar a veure fa un parell de setmanes, perquè té aquesta malaltia neurològica, i li vaig dir: “En fas 80 i quan en tenies cinc tocaves amb gent de 80, i si aquella gent recordés els seus anys 70s..., i així cap al passat, et portarien al segle XVIII. El que significa que contens tota la història de la música clàssica”.

I què li va respondre?

Res, se’t queda mirant, deixa clar que t’ha sentit. Amb ell he sabut què és encarnar algú que ja no és entre nosaltres. Això és cultura.

Com toreja un artista amb una societat abocada al negoci i el màrqueting com la dels EUA?

Ser músic és com ser tres persones en una: l’advocat del compositor, el comunicador d’aquell contingut i el primer receptor. El màrqueting acaba quan la persona ha comprat el tiquet per anar al concert. I la meva part de recepció és una cosa a què dedico temps a pensar. Perquè per a mi no acaba quan el públic s’aixeca i se’n va. De fet, és com el lliurament d’un ADN vivent que adquireix un significat biològic i cultural. La cultura és un material vivent. Així que la part del màrqueting acaba quan comença la connexió cultural. La cultura no és un negoci, no és una estratègia política, ha de contribuir a guarir el món.

Té cap projecte discogràfic?

No ho sé. Hem estrenat una peça de Paquito de Rivera per a clarinet, violoncel i pipa titulada Rice and beans ( Arròs i mongetes), perquè fèiem broma sobre la seva infantesa a l’ Havana, on hi havia una gran comunitat xinesa, i un dia em va escriure des d’un restaurant xinès a Manhattan: “ Tu seràs l’arròs i jo, el fesol”, ha ha. És preciosa.