Es va llepar les ferides en el clàssic el Barça i va estrenar el marcador de victòries a l’ Eurolliga. Però el que semblava un triomf d’allò més còmode i convincent es va acabar transformant en un patiment supí fins que va sonar la botzina en un Palau amb el cor encongit després d’uns últims minuts del seu equip que no tenen gaire explicació.
Haurà de fer una bona tasca mental l’equip de Jasikevicius i posar en relleu els primers 36 minuts del partit, en els quals va assecar el Reial Madrid amb un exercici defensiu per al record. Tan magnífic com terrorífic va ser el tram final, en què va dimitir del matx i van permetre a Deck disfressar-se de Michael Jordan i anotar tots els punts del seu equip en aquells quatre últims minuts, i dibuixar un parcial de 2-13 que va deixar en l’aire el triomf blaugrana. Fins que el cèrcol no va repel·lir l’últim triple de Llull no va respirar tranquil ni l’últim maó del Palau.
Al Barça se li va arronsar fins i tot el cor inexplicablement al final després de 36 grans minuts de joc
El Barça va tornar a mostrar la millor i la pitjor cara, cosa que l’està conduint pel carrer de la irregularitat en aquest principi de curs i que evidencia que queda molt camí per recórrer fins a la glòria. La tornada de Mirotic, quan arribi, serà música celestial per a un equip que busca sense èxit un líder a la pista, com va quedar patent ahir.
Es va començar jugant el clàssic a la pissarra, amb Chus Mateo amagant Tavares d’inici i apostant per la defensa en posició natural, cosa que va propiciar un aparellament entre Satoransky i Sergio Rodríguez que el txec va saber aprofitar a la perfecció. La diferència d’envergadura va començar a tenyir el marcador de blaugrana amb 7 punts de Satoransky gairebé seguits, en els seus millors minuts fins aleshores com a barcelonista. No oferia gaire resistència el Madrid, que veia com un triple de Kalinic situava els 10 punts de diferència al marcador d’un bulliciós Palau (16-6). Mateo es veia obligat a parar el partit i a pair el primer ganxo de la nit. N’arribarien més i s’aixecaria de gairebé tots.
Les diferències es van frenar però sense minvar en excés i el partit es jugava com volia el Barça. Sense córrer gaire i amb una defensa asfixiant que frenava la producció ofensiva del Madrid. El duel entre Kalinic i Deck era apassionant, capaç d’encendre un foc al pol Nord. El canell de Vesely mantenia els blancs a ratlla, fabricant punts amb tirs de mitjana distància amb una facilitat sorprenent. Va intentar el Barça pitjar l’accelerador abans d’anar-se’n a vestidors i amb una cistella de Sanli feia esclatar de joia la seva afició (40-27, m19) però un triple sobre la botzina de Hezonja des de gairebé vuit metres frenava l’ímpetu blaugrana de cop i mantenia el tipus de cara a la segona part.
El triple de Llull no va entrar i el triomf va ser blaugrana
Però no es va deixar intimidar el Barça, molt més necessitat d’alegries que el seu rival, com es va reflectir al parquet. La connexió Jokubaitis-Vesely hi posava l’espectacle i només Hezonja plantava una mica de cara. Va estirar el lituà fins al 61-43 però quedava molta nit, encara. Van controlar els blaugrana els temps en l’últim acte fins al 73-60 a poc més de quatre minuts per al final. Llavors va engegantir Deck i va empetitir el Barça, terrible Laprovittola perdent pilotes. Però el triple de Llull no va entrar i el triomf va ser blaugrana. I quin triomf.