El Liceu munta un ‘Don Pasquale’ modern amb artistes de quilòmetre zero

L’elenc que el Liceu ha triat per a Don Pasquale està encantat i agraït d’interpretar aquest Donizetti amb què el teatre inaugura ofi­cialment la segona temporada del seu 175è aniversari. Una òpera que més que una comèdia és, com bé indica el mateix autor a la partitura, un “drama buf”. I seran Josep Pons a la batuta i Damiano Michieletto a la direcció d’actors els encarregats d’aconseguir aquest punt alquímic en què les rialles no són fruit de la pallassada ni la gràcia banal. A Don Pasquale hi ha una crítica social al patriarcat vuitcentista, aquell que decidia sobre la vida i l’amor dels joves. I, abans de res, feia pensar.

Ja era madur Gaetano Donizetti quan el 1942 componia aquest títol malenconiós a les acaballes del gènere buf. I aquesta, la seva última comèdia –encara van arribar tres drames històrics més–, enamoraria els cantants. Segons Carlos Chausson ( Don Pasquale), Sara Blanch i Serena Sáenz ( Norina en sengles repartiments) i Carles Pachon ( Malates­ta), està tan ben embastada en el pla musical i dramatúrgic que cantar-la és, tot i la dificultat, un plaer.

Carlos Chausson i les sopranos Sara Blanch i Serena Sáenz són part de l’elenc al muntatge de Michieletto

I com assegura Pachon, la camaraderia amb què l’assagen arribarà al públic. “L’amistat i la companyonia que hi ha entre tots –diu el baríton– marca la diferència, i això cal aprofitar-ho. El Liceu és un lloc ideal perquè això passi”.

El desitjat tenor Xabier Anduaga arrodoneix el repartiment en el paper d’Ernesto, el nebot a qui Don Pasquale no permet casar-se amb la Norina. I a qui es planteja desheretar amb una jove que li doni un fill... als 70 anys! La Norina es farà passar per ella...

“He volgut destacar la humanitat de Don Pasquale, no imaginar-lo pas com el personatge que dona títol a l’òpera, sinó com el senyor Pasquale que potser ha viscut tota la vida amb la mare i encara és verge. Algú plenament convençut que als 70 pot buscar una dona. Aquesta ridiculesa és la que crea el surrealisme i l’absurd que donen joc a l’òpera”, diu Michieletto. Estrenat el 2018, el muntatge porta la trama a la modernitat i es recrea la casa de Don Pasquale sense parets, només amb portes que s’obren i es tanquen, i una teulada esbossada amb quatre neons. 

El fons és un croma on es projecten vídeos que fan referència d’una manera o altra a la trama

Les dues sopranos catalanes que donen vida a la Norina s’han convertit en un atractiu per al públic liceista després de les seves aparicions a la recent Flauta màgica dirigida per Dudamel, i a Ariadne auf Naxos ( Blanch feia de Zerbinetta) o Lucia de Lammermoor, que Sáenz va protagonitzar substituint in extremis Nadine Sierra. Aquesta vegada donen vida a la “cruel i violenta” Norina, que recorre a tot tipus d’estratagemes per venjar-se del vell avar.

“Fins i tot a mi em fa pena Don Pasquale al final”, diu Blanch, que sempre mira de trobar el punt de bondat en els seus personatges. “Jo crec que el que ho mou tot és l’amor, i ella defensa la seva llibertat per decidir què ha de fer amb la seva vida, amb qui ha d’estar i com s’ha de moure”. Sáenz destaca que el fet que el personatge estigui gairebé tota l’estona en escena l’ajuda a convertir-se del tot en la Norina i oblidar els nervis de sortir a cantar: “És quan millor flueix tot”, assenyala la barcelonina.

Lee también

El Liceu proposa una temporada digital amb cinc òperes per veure de manera interactiva

Maricel Chavarría

Pons assumeix per primer cop la batuta en aquesta òpera de Donizetti, i destaca que té “una orquestració molt més desenvolupada que la dels antecessors, Rossini i Bellini”. “Una orquestra molt detallista que ens connecta amb Mozart i ens fa pensar en el classicisme vienès, que no és res més que la música italiana portada a Viena i que després torna a Itàlia per donar lloc al bel canto”.

“La diferència seria –diu– que, mentre que al classicisme vienès l’orquestra anticipa l’acció, a Donizetti participa en la trama i va a remolc: a la iniciativa del text hi ha una resposta de l’orquestra, sovint irònica. I no subratlla l’humor sinó que conflueixen el caràcter buf i el líric”.

Chausson defensa que la barreja de rialles, crueltat i patiment fa d’aquesta “producció intel·ligent” una òpera ideal per introduir en el gènere un fill, una neta...”.