Els meus veïns em van aconsellar no anar a Baalbek perquè soldats i malfactors escapats de la presó s’havien embrancat en sagnants enfrontaments amb els militars. Hi van morir diverses persones i la tropa buscava un tal Abu Sale, de la tribu dels Zeaiter, que juntament amb la dels Jafar imposa la seva llei sobre traficants de drogues, d’haixix de la Bekaa, fronterera amb Síria. A la ciutat del sol se celebrava un taller de poesia en què joves estudiants d’espanyol havien de comentar i triar alguns poemes del gran artista de la paraula Said Akl, considerat com el Victor Hugo local. Havia intentat adaptar l’abecedari llatí al dialecte libanès de l’àrab, com va fer Mustafa Kemal a Turquia.
Vista general de les ruïnes de Baalbek en una foto del segle XIX.
No vaig renunciar al viatge quan vaig veure que ni el recinte de les immortals ruïnes ni el centre de la ciutat, amb el seu entranyable hotel Palmira, on tindria lloc la trobada, serien amenaçades per la violència. Desgraciadament, el territori de Baalbek, fronterer amb Síria, amb clans armats fins a les dents, continua sent un desafiament per al malmès Estat. L’any passat el jove governador o mahafez va rebre advertències que s’absentés un temps d’ anar-hi...
Al Palmira, un dels històrics hotels del Llevant amb el Baron d’ Alep i el Zenobia, les ruïnes sirianes de Palmira, l’emoció de la paraula (la paraula, va escriure Martin Heideger, és la casa de l’ésser) ens va arrossegar unes hores. Les traductores libaneses són joves, i durant uns mesos prepararan un llibre amb els poemes de Said Akl per a l’edició en espanyol. L’ Institut Cervantes, sota la direcció de Yolanda Soler, que també és poeta, ja n’ha publicat diversos volums molt cuidats, l’últim del poeta Talal Haidar, de Baalbek.
Malgrat els incidents armats, el festival internacional d’art s’ha pogut tornar a celebrar a Baalbek
Nora Hussein, gran professora, magnífica balladora de flamenc i entusiasta de la cultura espanyola, es desviu per mantenir el Palmira i suavitzar la seva decadència. Durant la Primera Guerra Mundial va ser ocupat per soldats otomans i a la segona per britànics. A la dècada dels vuitanta va sobreviure a la influència dels Guardians de la Revolució Iraniana, i més tard dels guerrillers del Hizbul·lah. Les imatges dels herois i màrtirs d’aquest partit continuen penjades als pals de la carretera de Beirut. Fins i tot, durant un cert temps, el Palmira va armar el seu propi museu a les portes de l’antiga ciutat romana. Rima em va oferir l’habitació que havia ocupat Jean Cocteau durant la seva estada el 1956 durant aquell brillant Festival Internacional d’art de Baalbek. Va ser llavors quan va crear aquesta dotzena de gràcils litografies per a les Esquises de la Chapele de Vilefranche du Mer, a prop de Niça, penjades en el vetust llindar de l’hotel.
L’habitació, decorada amb algunes de les seves pintures i textos emmarcats, amb un gran mirall, té un balcó davant el qual les ruïnes de Baalbek semblen realment a l’abast de la mà. Malgrat aquesta intermitència d’incidents armats entre militars, malfactors i traficants de drogues, s’ha pogut celebrar-se el seu històric festival internacional, suspès aquests últims estius. De nit, a l’il·luminat temple de Bacus, va tornar a ressonar la música amb l’espectacle de José Quevedo Bolita i el seu flamenc jazz, i a l’hotel Palmira alguns espectadors, abans de tornar a Beirut, van descansar al seu petit jardí.