El mite de la mala mare continua molt present a la porta de qualsevol escola on una nena apareix amb xandall el dia de la foto de fi de curs o un nen va de carnaval amb una fallida disfressa de robot feta de paper d’alumini arrugat. I encara pitjor, penja sobre aquella criatura a qui no espera ningú a peu d’autobús quan arriba d’excursió. No ens posem en la pell d’aquella dona –que podríem ser nosaltres– ni pensem en una causa greu, sinó que la jutgem per dimitir de l’(aparent) cura dels seus fills, que seran objecte de mofa per part del grup. Però, per què només concebem la negligència o el desinterès en la mare? La inabastable cultura del pare absent continua sent tolerada, mentre que ella, en canvi, serà sempre la responsable perquè “una mare és per sempre”.
Begoña Gómez Urzaiz ha escrit un magnífic assaig titulat Las abandonadoras ( Destino), on perfila algunes dones cèlebres que van deixar de banda els seus fills per amor, o per no caure en l’alcoholisme –com admetia Doris Lessing–. Es tracta també d’una història sobre nenes i nens que van ser arrencats del vincle maternal. I el més valuós és que les seves pàgines estan escrites per la mateixa dona que alterna les veus d’una periodista autònoma, mare de dos menuts, que s’escapa jornades senceres de casa per poder escriure, i la d’aquella nena que va ser, la mateixa que amb una maduresa impròpia de la seva edat, es preguntava on serien els pares de Pippi Calcesllargues. Aquesta perspectiva moral domina el relat. Per això, Gómez Urzaiz es pregunta pel seu malestar davant l’egoisme de Carol –la protagonista de la novel·la homònima de Patricia Highsmith– i reflexiona per què l’horroritzen tant els internats. I s’atura amb cura en “les víctimes”, les que no tenien ningú que els fes una truita per sopar. Aquí hi ha Pia Lindström, la filla que Ingrid Bergman va abandonar per Rossellini; o Jordi Gurguí, el fill de Mercè Rodoreda, de qui gairebé mai no es va fer referència a la seva maternitat; o Robin, que Muriel Spark va deixar amb quatre anys a cura de les monges d’un convent de Rhodèsia. També topem amb la tràgica tristesa de Célile Éluard, que acudeix a abraçar a Gala, la seva mare, al llit de mort de Púbol i ella no l’hi permet. A través de les seves històries, en les quals es vol desenganxar la culpa immanent de la mala mare, reflexionem sobre la cicatriu que resta inesborrable a les dues parts. I és que Las abandonadoras és la lenta observació d’un curtcircuit contra natura.