Per a Pier Paolo Pasolini (1922-1975) hi havia dos plaers màxims: el del contacte amb el cos de la persona desitjada (eros) i el de marcar un gol (futbol).
L’home sabia de què parlava, perquè va jugar d’extrem esquerre. El periodista Valerio Curcio ho ha estudiat a El fútbol según Pasolini ( Altamarea), llibret que reconstrueix la relació de l’escriptor i cineasta amb la pilota, a la qual veia com formant una mateixa cosa amb la poesia. Als descansos dels rodatges, se n’anava a pilotejar amb els nois del carrer i, més tard, va organitzar partidets diaris entre els seus equips, actors inclosos, com va passar a El Decameró, que unia així les seves dues passions (tres, si hi afegim la literatura).
Hauria donat un ronyó per haver estat a Parma el 16 de març del 1975, quan, per celebrar el 34è aniversari de Bernardo Bertolucci, que hi estava rodant Novecento, Pasolini va agafar tot el seu equip de Saló o els 120 dies de Sodoma, que ell rodava a Màntua, i va muntar el que es coneix com a partit Novecento contra Centoventi. “Per a Pasolini era molt important guanyar el partit perquè era guanyar a la pel·lícula rica”, comenta el muntador Ugo de Rossi. “Pasolini semblava Maradona”... per això un tècnic de Novecento el va lesionar.
Pasolini estimava tant el futbol popular dels camps de l’extraradi com els imponents escenaris de la Sèrie A, en especial el Renato Dall’Ara, seu del seu equip, el Bolonya, al qual va veure guanyar tres scudettos i lluïa amb orgull la samarreta blaugrana. De fet, per a un documental sobre el sexe el 1963, va arribar a entrevistar sobre el tema els jugadors del seu equip favorit... i va quedar molt decebut per les respostes tan sonses dels nois.
Encara que hi ha una frase que no resisteix el pas del temps (“això de les dones jugant a futbol és un desagradable mimetisme una mica simiesc”), la resta del llibre és fascinant. Opi del poble? “És un opi terapèutic. Les dues hores del tifoso (agressivitat i fraternitat) són alliberadores”. Per a ell, és “l’última representació sagrada del nostre temps”, ritu i evasió. No estaria malament que Xavi Hernández aconseguís una vintena d’exemplars d’aquest llibre i el regalés als jugadors. Potser, així donarien respostes menys sonses.