Vivim immersos en un món atapeït de virus. Els respirem, els toquem, els ingerim. Afortunadament, la immensa majoria no tenen capacitat per generar-nos una infecció. Tot i això, de vegades alguns d’aquests microorganismes que infecten espècies animals pròximes, com ara el bestiar, adquireixen mutacions que, de sobte, els permeten saltar amb èxit als humans. I això, en un món globalitzat amenaçat per la crisi climàtica, obre la porta a les temudes pandèmies. Ho estem patint amb la covid, la verola del mico o el VIH, i recentment ho hem viscut amb la grip porcina o l’aviària.
“Entendre què passa, per què alguns virus quan muten adquireixen modificacions en el seu genoma que els permeten infectar de manera efectiva els humans és clau si volem prevenir o, almenys, estar preparats per enfrontar-nos a futures pandèmies, afirma Raúl Rabadán (Madrid, 1974).
“La gran pregunta és com la ment humana és capaç de fer models tan precisos de l’univers”
Aquest físic teòric és el director del programa de genòmica matemàtica de la Universitat de Colúmbia, on dirigeix un equip d’investigació multidisciplinària, en què matemàtics, físics, biòlegs, científics computacionals, enginyers i metges treballen de costat per desenvolupar models predictius que permetin comprendre més bé els mecanismes d’evolució dels virus i poder preveure quins seran en un futur capaços d’infectar les persones.
“El desafiament ara ja no és tant obtenir les dades, sinó extreure’n coneixement per poder traçar patrons de comportament”, considera Rabadán, que ha parlat sobre genòmica i covid al Centre de Supercomputació de Barcelona- Centre Nacional de Supercomputació ( BSC-CNS), convidat pel Departament de Ciències de la Vida.
Comprendre com funcionen les coses, el món, és una cosa que l’ha obsessionat des de petit. Recorda que es passava el dia fent fórmules per entendre com queia un objecte o per què passava un o un altre fenomen. “La gran pregunta que em continua inquietant és com la ment humana és capaç de fer models tan precisos de l’univers”, explica. De fet, va ser aquella inquietud la que el va empènyer a estudiar física teòrica. Després de doctorar-se per la Universitat Autònoma de Madrid, va marxar al CERN, a Ginebra ( Suïssa), a investigar sobre les partícules més elementals, i des d’allà va volar a l’ Institut d’ Estudis Avançats de la Universitat de Princeton ( EUA), una espècie de torre d’ivori per on han passat les ments més brillants en física teòrica del segle XX: com ara Albert Einstein, que va ser el seu primer director, o Robert Oppenheimer, director del projecte Manhattan per al desenvolupament de la bomba atòmica.
“Hi vaig aterrar el 2003, just quan acabaven de crear un nou institut de biologia de sistemes i em va fascinar la possibilitat de poder modelitzar amb matemàtiques processos biològics, com ara l’aparició dels tumors i la seva evolució”, afirma. Era un moment d’expansió de la genòmica, es començaven a generar quantitats ingents de dades de qualitat, cosa que aplanava el camí per poder extreure nous coneixements.
“El virus i el càncer tenen processos d’evolució semblants”, afirma aquest físic madrileny, també al capdavant del Centre de Topologia de l’ Evolució i Heterogeneïtat del Càncer de l’ Institut Nacional del Càncer dels EUA.
“Molts descobriments en càncer s’han fet a partir de l’estudi de virus, perquè capturen l’essència de molts processos biològics”, considera Rabadán.
De fet, existeix una associació entre virus i tumors: un 20% dels càncers estan associats a un patogen, com ara Epstein-Barr o el virus del papil·loma humà. En unes quantes regions del planeta, aquesta relació és més estreta, com ara a l’ Àfrica equatorial, on hi ha una prevalença més gran del limfoma de Burkitt. O al Japó i Corea, on tenen una classe de tumor, un limfoma NK, molt estrany a la resta del món i vinculat a Epstein-Barr.
Fins i tot el nostre genoma és un cementiri de virus, uns quants es comporten com autèntics zombis, que de vegades s’activen, sobretot en processos de càncer.
“Vull entendre per què i com els tumors apareixen i evolucionen en algunes persones, i si responen a teràpia o no. Necessitem trobar els patrons que ens permetin explicar els processos d’evolució, perquè l’impacte de la nostra investigació sigui molt més directe”, resumeix aquest físic teòric.