Elvis, un geni i un ninot

Steve Jobs, interpretat per Michael Fassbender a l’estressant pel·lícula de Danny Boyle, replica Steve Wozniak, amic de joventut i cofundador d’Apple, quan aquest li recrimina que no sap escriure codi ni té una formació informàtica pròpiament dita: “Jo faig tocar l’orquestra”. La frase es refereix a tenir l’encert de saber com fer que el conjunt filharmònic metafòric funcioni més que no pas a dirigir-lo batuta en mà. Hi ha molts dubtes raonables sobre si aquest diàleg de la pel·lícula que gira al voltant del vessant histriònic i compulsiu de Jobs va passar a la vida real, però serveix per comprendre la gran manca d’un altre dels personatges que va forjar la història del segle XX: Elvis Presley.

El retrat del que va ser el primer rei del rock que ofereix la biografia cinematogràfica de l’australià Buz Lurhmann –que abans havia dirigit Moulin Rouge o El Gran Gatsby – s’endinsa en la idea que Elvis era capaç de dirigir una banda, com es comprova en les extenuants temporades de concerts a Las Vegas, però no l’encertava amb les tecles necessàries perquè la seva fama, la seva projecció, els seus negocis i els seus afers personals s’afinessin com en una orquestra. A Elvis se’l mostra en la biografia musical com un geni innocent amb algun indici de rebel·lia i com un ninot en mans d’un mànager desaprensiu amb un passat per ocultar i massa interessos i prejudicis per satisfer, d’un pare aprofitat incapaç de posar ordre a les seves finances i d’una societat recelosa d’un meridional que posa cap per avall el puritanisme amb una remenada de malucs.

La pel·lícula de Luhrmann és un dels millors biopics que es recorden

La pel·lícula té un ritme trepidant i una narrativa que permet comprendre de seguida les influències musicals d’Elvis Presley i per què el seu salt a la fama va ser facilitat pel fet de ser un blanc que tocava música de negres, criat entre les comunitats que en aquell temps vivien segregades al seu Tennessee natal.

Tot i això, Lurhman, com va fer Bryan Singer amb Freddie Mercury a Bohemian Rhapsody , peca de benèvol amb les addiccions i excessos d’Elvis, que el van abocar a la mort a l’edat de 42 anys. Reforçat per l’aspecte angelical d’un brillant Aaron Butler, Elvis sembla a tota hora un jove naïf i dubitatiu que només s’ho passa bé quan balla, toca la guitarra i canta. Tot plegat, massa càndid per ser cert.