Pot semblar estrany que algú que ha dedicat una gran part de la vida –per no dir quasi tota– a fer llibres no en tingués cap amb el seu nom. Però en el cas de Xavier Folch (1938-2021) va ser així. Fins ara, si més no, que els astres s’han alineat i finalment el llibre Xavier Folch, editor i polític. Materials per a una biografia és una realitat. Dimecres arriba a les llibreries.
Es va presentar a Ona Llibres en un acte amb una gran representació del món editorial català. Editors com Maria Bohigas, Eugènia Broggi, Silvia Sesé, Isabel Obiols, Emili Rosales, Pilar Beltran, Ester Pujol, Oriol Castanys o Bernat Puigtobella (avui a Núvol, però durant anys editor de 62), exdirectors de l’Institut Ramon Llull (Vicenç Villatoro, Emili Manzano i Iolanda Batallé, que exercia de directora de la llibreria, i cal afegir el director actual, Pere Almeda), la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Izaskun Arretxe, i el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, i Raimon, Manuel Guerrero o Carles Torner. I això que amb tantes mascaretes no era fàcil reconèixer aplegada tanta gent. I el públic, esclar, que no era poc.
Entre el públic, nombrós, hi havia molts editors
Ernest Folch va recordar que el seu pare va ser “un gran telefonador”
A l’escenari, Jaume Subirana com a “part alíquota” (ho va dir ell mateix, en referència a Jordi Amat i Josep M. Fonalleras, coautors amb ell), Ernest Folch i Jordi Herralde.
Entre tots tres van explicar la dificultat d’aconseguir “fer possible l’impossible”, com va ser que Xavier Folch accedís primer –a la seva manera, perquè quan deia que sí era un potser, recordava Herralde– a parlar d’un llibre sobre ell, però més endavant s’hi van anar afegint dificultats, entre les quals la pèrdua de memòria de l’ara homenatjat i més tard la pandèmia. I esclar, la defunció, que ja no es pot solucionar. I així, al llibre hi ha una primera part en què els autors editors transcriuen el contingut de les seves trobades, i després d’un àlbum fotogràfic comentat hi ha un recull de textos que Folch havia escrit i que aspirava que es conservessin: un discurs, alguns articles a la premsa o textos del seu catàleg i una entrevista digital.
I el van definir com algú “que feia que passessin coses” (arran d’Itamar Even-Zohar), algú que “et permet creure que pots fer el que vols arribar a fer” (arran de Mark Twain), que “va construir una xarxa d’afectes i d’intel·lectuals” (i de conspiracions diverses), i que segons va dir el seu fill va ser també “un gran telefonador”. O com també li va escriure Salvador Espriu: “La correcció i la discreció en estat pur”.
Lee también