En política exterior, el realisme parteix del principi que tots els estats són conscients que poden ser víctimes d’una guerra encetada per un veí perquè no hi ha cap autoritat ni tractat que pugui impedir-ho. D’acord amb aquest principi, i en el cas d’Ucraïna, determinats pensadors i polítics ens repeteixen ara que l’ampliació de l’OTAN als països que havien estat dins de l’òrbita soviètica havia de ser interpretada per Rússia com una amenaça que tard o d’hora es podria materialitzar, per molt que els governs occidentals actuals li asseguressin el contrari. La conclusió a què arriben és que si l’OTAN no s’hagués ampliat, ara Rússia no estaria envaint Ucraïna. Sense deixar de condemnar Putin, consideren, doncs, que els països occidentals són els causants últims de l’actual patiment.
El problema amb aquest raonament és que és inconsistent. Insisteix que cal aplicar el principi del realisme (en comptes d’un denominat “idealisme liberal”), però només ho fa a mitges. Com a mínim, aquest principi al que porta és a tres conclusions:
Ni abans ni després de la invasió són suficients la neutralitat i el desarmament del país
1a.- Occident va ser estrictament realista amb l’ampliació de l’OTAN a les Repúbliques Bàltiques, Polònia i la resta d’ex satèl·lits soviètics. Precisament perquè cap país no pot confiar en el seu veí, ni ells ni ningú havien de confiar en Rússia, i, de fet, la pertinença a l’OTAN és la seva garantia actual i un reforç a la de la resta d’Europa.
2a.-Va constituir un error imperdonable proposar –com Bush el 2008– que Ucraïna podria incorporar-se a l’OTAN. Per a Rússia, aquest anunci significava que demà seria un enemic en potència però que avui encara podia ser atacada.
3a.-Ni abans ni després de la invasió són suficients la neutralitat i el desarmament d’Ucraïna per garantir-li ni la pau ni la integritat territorial. Rússia ja va garantir-les totes dues, al tractat de Budapest de 1994, a canvi del trasllat de les armes nuclears d’Ucraïna a Rússia, i no les ha respectades.
Potser la menys dolenta de les sortides que pot tenir aquesta guerra sigui un acord mitjançant el qual Ucraïna cedeixi a Rússia un part del seu territori (com a mínim Crimea i les dues repúbliques orientals del Donbass) i es comprometi a la neutralitat militar. Constituiria una repetició del camí seguit per Finlàndia fa un segle. Però, d’acord amb el principi realista, aquesta solució només seria viable en la mesura que l’OTAN en sigui el garant.
Nines Babushka del president de Russia, Vladímir Putin.
Zelenski no està en condicions de proposar-la perquè no podria obtenir garanties reals que la part russa compliria la seva part. Si Ucraïna vol sortir mitjanament ben parada de la invasió no li queda altre remei que resistir i esperar que Rússia es vegi obligada a pactar amb l’OTAN –que, de moment, significa amb els EUA– una finlandització que serà traumàtica, però que, a la llarga, pot ser una benedicció.
En conclusió, els defensors del realisme en política exterior tenen raó quan acusen Occident de provocar Rússia suggerint la incorporació d’Ucraïna a l’OTAN, però s’equivoquen quan proclamen que la invasió s’hauria pogut evitar renunciant a l’ampliació d’aquesta. Més aviat al contrari, ara Ucraïna no seria atacada si s’hi hagués adherit quan ho feia Polònia, és a dir, mentre Rússia era incapaç de reaccionar. Després de tot, és el realisme el que diu que no hi ha manera que un país feble pugui estar segur al costat d’un de poderós si no és que algun altre de tan poderós el protegeixi.