Ser vianant en una ciutat com Barcelona és el més semblant a passar una prova del Joc del calamar, on podem quedar eliminats si no som capaços de sobreviure a la qualificada nova mobilitat. Segurament, altres vianants de grans capitals deuen pensar el mateix, encara que tinc el convenciment que als barcelonins ens han posat especialment difícil el fet de desplaçar-nos pels carrers. A poques capitals el vianant assumeix tant de risc diàriament. No només ha de disputar els passos dels semàfors amb un univers d’artefactes (bicicletes, patinets, monocicles, monopatins i hoverboards), sinó que a més les voreres –per on sovint també circulen els enginys rodadors– estan envaïdes per terrasses de bars, aparcaments improvisats de motos i, en ocasions, per aquests blocs de formigó que anomenem New Jersey perquè semblin menys horrorosos i més cosmopolites.
Existeix un dia mundial del Vianant (el 17 d’agost), instaurat per l’OMS, però no sembla que hi hagi interès a considerar-lo el centre de la mobilitat en la ciutat, malgrat els discursos oficials. Per cert, aquesta data commemora la primera víctima de violència viària. Es tracta de Bridget Driscoll, que va ser atropellada per un cotxe el 1896.
A poques ciutats com a Barcelona els vianants assumeixen tant de risc
Fa uns dies em vaig trobar un veí invident, que em va relatar la seva aventura diària per avançar per voreres plenes d’obstacles, calçades amb andròmines per marcar carrils bici i un espai públic que es disputen tota mena d’enginys mecànics o elèctrics. L’historiador Joan B. Culla escrivia fa uns dies a l’Ara que a Barcelona hi ha una guerra cultural contra el vehicle privat com a concepte i una canonització entre ideològica i estètica (entre el sectarisme i la moda) de bicicletes, patinets i altres artefactes que amb el comportament anàrquic dels seus usuaris amenacen la integritat dels vianants. Però és més barat fer carrils bici que millorar el transport públic, permetent així a les autoritats apuntar-se al zeitgeist, és a dir, a l’esperit de l’època.
Ja ho va escriure fa un segle lord Thomas Robert Dewar, amb la seva fina ironia: “Hi ha dues classes de vianants: els ràpids i els morts”.