Sovint, els repartiments de premis són camps on se sega abans de sembrar. Potinejats o dirigits, es pot intuir mesos abans qui s’emportarà la placa a casa i, per tant, qui l’hi ha facilitat. Per això ha estat un alleujament saber que el premi Princesa d’ Astúries de les Lletres serà per a Emmanuel Carrère, un escriptor que es deixa la vida a cada llibre.
El febrer del 2013 va arribar a Barcelona per presentar el seu immens Limónov (Anagrama), “petit cràpula profundament noble”, com ell definia el dissident soviètic que va disseccionar amb mestria. Va entrar Carrère a la sala, era un home amb unes arrugues com solcs i orelles d’elf, somriure horitzontal, resignació budista que, tot i això, irradiava un atractiu innegable. Era real! I el que escrivia no era ficció com alguns pretenien, perquè passada per les seves mans qualsevol vida era ja pura autenticitat.
Se’m va ocórrer dir-li que em recordava Lou Reed i sembla que li va agradar. “Potser en la nostra capacitat per semblar inadequats sent tímids”, va respondre, orgullós de la darrera entremaliadura. “Em van dir que no em donaven el Goncourt per escriure sobre xusma”.
El 2015 el vaig tornar a entrevistar. Acabava de publicar El regne , una altra bèstia literària, mirada sobre els primers cristians i altres succedanis. Em vaig fixar en la seva incipient ginecomàstia, vestia de gris, aquell gris francès que no s’assembla a cap altre. Creia que creia. Analitzava els Evangelis perquè hi sentia un consol que no trobava en el seu psicoanalista.
Carrère ha estat tan generós en la seva creació literària que, capaç de cedir part de la seva pròpia intimitat (com li va passar al noruec Karl Ove Knausgård, matant el seu matrimoni), la factura personal és immensa. M’atreviria a dir que m’agrada el que escriu, fins i tot abans de llegir-ho. Benvingut el premi i visca Limónov!