El perill de les utopies
Una de les conseqüències de les societats trencades per idees i polítiques irreconciliables és la desconsideració absoluta de l’altre, que no és només adversari, sinó enemic que cal abatre. Cada país té la seva particular manera d’exhibir les divisions internes i la impossibilitat de recosir les ferides per reprendre una vida respectuosa amb els que pensen diferent.
Ens costa d’acceptar la realitat dels fets, que són els que ens haurien d’ajudar a fonamentar les opinions. Isaiah Berlin afirmava que la maledicció del segle XX havia estat que les dues principals utopies –la de Hitler i la de Stalin– rebutjaven la idea mateixa de la indivisibilitat de l’espècie humana. Un autèntic creient comunista ni tan sols intentava persuadir un burgès o un aristòcrata de la veritat dels principis de la revolució d’octubre perquè eren enemics de classe que calia reeducar o desfer-se’n. Igualment, els nazis no es dignaven a raonar amb jueus, gitanos o altres enemics racials que havien de ser exterminats com plagues.
La negació del respecte al diferent fa impossible la convivència cívica i política
La idea romàntica de sistemes perfectes travessa la història causant morts i desgràcies. La negació que tots els humans som iguals a tot arreu va portar a la conclusió fatal que els qui no pertanyien a la mateixa ètnia o no compartien les mateixes idees no mereixien existir.
Els camps d’extermini nazis o els gulags soviètics eren l’aplicació d’aquest pensament que no admet limitacions personals o socials. Les democràcies perduren, es reformen i aguanten els xocs interns, perquè al màxim a què aspiren és a superar la crisi actual en espera que arribi la pròxima, i així fins a l’infinit. Les crisis són la situació més pròpia dels sistemes lliures.
No em sedueixen els polítics que no demanen mai disculpes o no admeten que del que es tracta és de recosir els estrips produïts per la fragilitat humana, començant per la de cadascú. Els debats electorals són tècniques de convenciment en què emergeixen no només la discrepància amb les idees de l’altre, sinó un profund menyspreu cap a les persones que les sostenen.
La política en els temps esquinçats per la pandèmia i per les moltes crisis que se n’han derivat no pot convertir-se en un joc inútil, demagògic i hostil entre els qui pensen diferent amb l’objectiu d’arribar o romandre en el poder. La prioritat, segons el meu parer, és avui vacunar tota la humanitat i reduir les desigualtats que s’han produït en un llarg període de creació massiva de riquesa. Si els que en tenen més són cada vegada menys i els que no en tenen són cada vegada més, les revoltes seran inevitables.