Per poc que els interessin els entrellats de la Unió Europea (que és el que a mi em passa), alguns de vostès segur que han vist aquella curiosa escena en què la presidenta de la Comissió, la senyora Von der Leyen, es veu relegada a seure en un sofà amb posat de taquígrafa mentre el president turc, l’adust senyor Erdogan (un d’aquells estranys aliats que no fan més que mostrar el fàstic que els fem), la contempla amb displicència i un no sé què de satisfacció. A més a més, el president del Consell, el senyor Michel, somriu com un babau i s’apropia rabent de l’única cadira disposada per a l’ocasió al costat del mandatari otomà. La senyora Von der Leyen queda així a una distància prudencial –no fos cas que els encomanés alguna cosa– i se suposa que donant gràcies a Déu per haver tingut la previsió de posar-se uns pantalons per no excitar encara més les ires de tan amable amfitrió.
Vostès s’adonaran que es tracta d’un menyspreu que s’esdevé en una recepció en què assisteixen oficialment els representants dels més de quatre-cents cinquanta milions de ciutadans de la Unió Europea, el màxim donant mundial d’ajuda humanitària i una de les tres economies més importants del planeta. Això sí, també un nan polític que no genera ni tan sols el respecte imprescindible com perquè guardin una mica les formes amb ell. Maquiavel deia que el governant, per anar bé, ha d’intentar ser estimat o temut, però, a hores d’ara, ja podem dir que la Unió Europea no ha aconseguit ni una cosa ni l’altra.
Tal com Giménez Barbat explica les virtuts de la UE, venen ganes d’apuntar-se al Pacte de Varsòvia
Per entendre com pot ser així, com amb els impostos dels soferts contribuents europeus s’ha creat una burocràcia tan atractiva com el camió de les escombraries i ineficient fins a l’escàndol en la gestió (al trist assumpte de les vacunes em remeto), em permeto recomanar-los el llibre Mil días en Bruselas. Diario irreverente de una eurodiputada, que acaba de publicar Teresa Giménez Barbat.
La senyora Giménez és una escriptora elegant i enginyosa, despreocupada i poc convencional que, amb un to amargament divertit, ens explica aquesta lamentable història. La de com l’ideal de la Unió sorgit de la runa de la Segona Guerra Mundial ha acabat convertit en un artefacte que només sembla il·lusionar els nouvinguts que busquen els fons de cohesió; una espècie d’oligopoli antirús cada vegada més similar al mapa de l’OTAN i del qual més d’un en vol sortir així que cobri l’últim xec.
El Parlament Europeu apareix al llibre com un lloc on s’inverteixen milions d’euros en informes sobre “ Dona i transport”, en què s’analitzen minuciosament i multidisciplinàriament les causes per les quals a les dones no els agrada ser camioneres; o es deixen de fer servir productes netejadors als vàters per la pressió dels ecologistes i tots acaben presentant un sospitós cèrcol fosc a la tassa; o s’imposa un “comissari de gènere” a les reunions de feina, per vetllar perquè en els debats no s’escolin expressions de caire masclista a les quals, pel que sembla, les senyores diputades (més del trenta per cent del Parlament) no serien capaces de fer front pels seus propis mitjans. Tot això sense oblidar els debats sobre els elfs irlandesos, la maldat irremeiable dels aliments transgènics o les xafarderies sobre que poc progre i i multicultural que va resultar ser, al capdavall, el Dalai-lama.
L’autora, que al seu dia va formar part del nucli fundador de Cs –una tarradellista convençuda, a la qual es deu la iniciativa que el partit prengués el seu nom d’aquella cèlebre frase del president quan va tornar de l’exili: “ Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí...”–, carrega a l’esquena (ningú no és perfecte) la responsabilitat d’haver estat la descobridora i promotora del senyor Albert Rivera. Fins al punt que el senyor Rivera va arribar a dir-li que era la seva “mare política” i que no oblidaria mai el que havia fet per ell, la qual cosa va ser absolutament certa. A banda de fer-li el buit més absolut, no hi va haver menyspreu ni desconsideració que el senyor Rivera, en l’èxtasi del seu poder, no infligís a l’autora.
Per una sèrie d’afortunats rebots i caramboles, la senyora Giménez va acabar d’eurodiputada i va intentar implementar la seva agenda liberal i humanista en el que creia que seria el millor lloc per a això: l’edifici de Brussel·les on t’obliguen a fer una visita turística, encara que només hi vagis a lliurar una pizza. Els seus companys de grup la van rebre amb escàs entusiasme, la direcció de Cs la va menystenir tant com va poder i a alguns dels seus adversaris, com els senyors Tremosa i Ernest Maragall, només els va faltar clavar-li un calbot. Malgrat tot, i malgrat haver estat expulsada de les llistes pel seu fill , el senyor Rivera, en les últimes eleccions, la senyora Giménez encara diu que creu en les virtuts del projecte europeu. Deu ser veritat, però, tal com les explica, venen ganes d’apuntar-se al Pacte de Varsòvia. En qualsevol cas, que es quedi ella amb el somni de l’Europa que potser va poder ser, que jo em quedo amb aquest llibre excel·lent i descoratjador.