Temps i espai, ara i aquí

Madrid ens roba els diners, diuen els independentistes. Els que no ho són podrien respondre’ls: vosaltres ens robeu el temps. O ens el feu perdre, la qual cosa és semblant. Al segle XVII, Baltasar Gracián va sentenciar que l’únic que ens pertany és el temps, ja que encara que no tinguem res el temps és nostre. Diria el mateix si visqués ara i aquí? O tindria la sensació que per a l’independentisme que ens governa el temps dedicat a perseguir la seva quimera té prioritat absoluta i relega sistemàticament i obstrueix tots els altres temps? És assenyat dedicar el gruix del temps, en aquest cas el polític, al fins avui –i ja fa gairebé deu anys que dura– improductiu procés, anteposant-lo a qualsevol altre afany social?

Quan parlem del temps solem acabar –o començar– en la teoria de la relativitat d’Einstein, que ens presenta el temps i l’espai com dues magnituds que flueixen inseparables i interdependents. Així passa arreu de l’univers. Però en aquest racó del sud d’Europa, tan diferent de la resta, el temps i l’espai semblen congelats. Això és el que suggereix TV3, on hem vist centenars de vegades les mateixes imatges de l’estúpida repressió de l’1- O, i on els líders del procés, els seus corifeus i tertulians enalteixen dia a dia la dignitat de la seva causa i denuncien la intrínseca maldat del rival.

Els líders del procés seguirien així in aeternum, parlant del seu tema però sense saber arreglar-lo

El pas del temps sembla que no compta aquí. No, almenys, mentre no s’assoleixi l’anhelat objectiu. Poc importa que, mentrestant, la banca i les empreses fugin, decaigui la generació de riquesa, es parteixi la societat i el país s’esllangueixi. Tot això no és res perquè estem construint un futur millor. Què dic millor! Lliure, arcàdic, únic i perfecte!

I, si cola, cola. Tot i que en la Breu història del temps , Stephen Hawking ja va advertir que “l’univers no admet la perfecció”. Tenia raó, com podem comprovar tots diàriament, sense atresorar els seus sabers. Tot i això, certs col·lectius obliden aquest axioma. Hawking també deia que l’augment del desordre és el que distingeix el passat del futur i dona direcció al temps; és a dir, sense venir de la perfecció anem cap al caos. La qual cosa sintonitza amb una frase de Gobineau, que molt sovint crec encertada: “No venim del mico: anem cap a ell”. Potser tots dos, Hawking i Gobineau, tan diferents, tenien raó, i el torrent de la regressió ja ens arrossega irremissiblement.

Això als pares de la pàtria els importa poc. Aposten fins i tot per accelerar aquest caos. Continuen tan enlluernats per un futur de somni que no aconsegueixen veure un present erm i frustrat pel temps perdut. I el qualifico així perquè és temps perdut tot aquell que transcorre o es deixa escapar sense fer res profitós o obtenir cap avenç en la cosa de què es tracta, segons el va definir María Moliner en el seu diccionari.

Vaja, que això del temps no ho porten gaire bé. I l’espai els fa cangueli a alguns. L’expresident Torra diu que està “enormement preocupat” perquè el seu antecessor Puigdemont pot quedar “vagant per l’espai”. No. No és que Puigdemont s’apuntés a la cursa espacial catalana, la cosa anés malament, i ara floti entre astres com el Major Tom de David Bowie. El d’Amer segueix a la seva casa de Waterloo, expedint carnets (sense ús pràctic) de la república (inexistent), a 12 euros. No toca de peus a terra, però segueix allà.

Torra creu que a Puigdemont i a ell ser presidents els va sortir brodat. Però tem que un expresident que vaga desemparat faci malbé el “relat internacional” del procés. I aquí podríem enllaçar el bucle temporal amb l’espai. Tot i que l’esmentat relat ja importa poc a Europa. Entre altres motius perquè els seus paladins han desatès el vincle europeu de Catalunya. I ara ja la critiquen sense embuts: “La UE és un castell fatu i arrogant, ple d’aire”, ha escrit la més pertinaç propagandista del procés. S’escudava en la lenta vacunació comunitària, però se la intuïa contrariada, com ho està el seu líder, pel rebuig europeu al procés.

Dit això, el més rellevant no és que els independentistes malparlin ara d’Europa. El més greu és que a Europa Catalunya ja l’avorreix, un país plural i integrador amb un perfil que els independentistes volen sotmetre al seu. El seu relat no el compraran més enllà dels seus partits i consells. Ni aquí ni fora. Perpinyà acaba de llençar a la paperera el seu àlies la Catalane , que abans lluïa orgullosa, com qui es deslliura d’un malnom lleig.

Perdem espais, perdem el temps. I els líders del procés, feliços. Continuarien ­així in aeternum, parlant del seu tema, però sense saber arreglar-lo, i postergant la resta. Deia Henry Ford: “Observo estupefacte que molts gasten més temps a parlar dels seus problemes que a resoldre’ls”. Si ressuscités avui i ens observés, patiria tal atac d’estupefacció que potser tornaria a dinyar-la immediatament.