La democràcia està instal·lada en la crisi permanent, que supera una vegada i una altra fins a ensopegar amb la crisi següent, que sembla insuperable però que també resol. I així fins al final dels temps. Els règims perfectes que van pretendre crear un poble pur o un home nou al segle passat es van convertir en dues tiranies monstruoses a Alemanya i a la Unió Soviètica.
Deia el sarcàstic Indro Montanelli que les revolucions triomfen no per la força de les idees, sinó quan aconsegueixen constituir una classe dirigent millor que l’anterior. Les eleccions serveixen bàsicament per fer fora governs i substituir-los per d’altres que intentin gestionar amb més encert els interessos contraposats dels ciutadans.
No hi ha només un problema amb la veritat sinó amb les opinions que ignoren la realitat
La república ideal, explicava Plató als seus amics i deixebles, no estava destinada a existir enlloc, sinó que només era veritable “en els nostres discursos”. Com més es discurseja sobre qüestions abstractes sense tenir en compte els fets, més es deteriora la qualitat democràtica. La picabaralla gairebé diària entre els socis de coalició al Govern espanyol és una guerra de paraules que no es correspon amb les preocupacions més immediates de la gran majoria de ciutadans. Repeteixo: el Govern Sánchez-Iglesias no pot durar llarg temps si les tensions internes s’airegen amb les pulles tuitaires que tant entusiasmaven Donald Trump. Twitter és molt útil, però ni la política ni el periodisme no es fan amb l’ús exclusiu d’aquesta xarxa social.
No tenim només un problema amb la veritat, sinó amb els fets que ocupen escales inferiors a les opinions. No es pot estar a estones al ministeri i a estones tuitejant contra la política del president del govern del qual formes part. Pot sobreviure un govern instal·lat en la contradicció interna feta pública de manera permanent? Difícil.
En les tasques de formació del govern a Catalunya es perfilen tres discursos paral·lels: el d’ERC, el de JxCat i el de la CUP. Tenen majoria per passar la investidura. Però si cal repetir l’experiència recent, se’ls pot demanar que governin amb un pacte estable sense explicitar les baralles internes.
Oriol Junqueras demana un govern independentista, compromès amb l’amnistia i l’autodeterminació, i alhora d’esquerres. Les utopies són molt boniques. Però no existeixen perquè no admeten mirar-se al mirall de la realitat, que és canviant i imprevisible. El voluntarisme ha de passar pel sedàs dels fets i per les accions imperfectes dels humans. Un govern inclusiu, en aquesta crisi galopant que ve i que malauradament pot durar, sempre serà més útil que un d’exclusiu.