Hi ha coses en què no val la pena gastar temps especulant com seran si aviat ho sabrem. És el cas de les eleccions del pròxim 14- F. Tampoc no és útil dedicar temps a pronòstics sobre quin tipus de coalicions de govern es produiran. Els vetos creuats preelectorals tenen escàs valor per predir les coalicions que finalment es formaran. “El poder fa estranys companys de llit”, va sentenciar Manuel Fraga sobre aquest assumpte.
En qualsevol cas, el meu desig seria que el Govern que resulti de les eleccions segueixi la recomanació del filòsof José Ortega y Gasset en la seva Meditación del pueblo joven : “¡Argentinos! ¡A las cosas, a las cosas!”. Els catalans necessitem amb urgència posar-nos a les coses, que tan abandonades han estat des de fa una dècada.
Altres partits buscaran ocupar el buit que ha deixat el nacionalisme moderat
Però em temo que la política catalana continuarà sent durant un temps inestable, imprevisible, procliu al simbolisme i a les emocions. La raó és que al puzle polític català li falta una peça que és essencial per a l’estabilitat del mapa polític i la governació: la del nacionalisme conservador moderat. Un nacionalisme capaç de governar en coalició amb forces polítiques progressistes. L’exemple és el cas del Partit Nacionalista Basc ( PNB) i la seva coalició de govern amb el Partit Socialista d’Euskadi (PSE).
Aquest nacionalisme conservador moderat va existir durant la llarga etapa de governs de CiU. Però va desaparèixer amb el brusc cop de timó que l’any 2012 va fer el president Artur Mas des del nacionalisme moderat cap a l’independentisme. El momentum escollit va ser la fracassada reunió amb el president Mariano Rajoy per negociar un pacte fiscal a la basca. Amb la perspectiva d’avui, crec que puc afirmar que Artur Mas és conscient que va ser un viratge precipitat.
Quina va ser la causa d’aquell viratge? Hi ha dues possibles respostes. Una és que el gir respongués a un intent del president Mas per mantenir el poder en mans de CiU quan els casos de corrupció començaven a emergir i sentia l’ alè d’ERC al clatell. Una altra és que aquest gir hagi vingut des de baix, de la radicalització que s’estava produint en aquell moment en l’electorat nacionalista conservador i burgès. No són respostes excloents. Però que l’impuls principal hagi vingut de l’ oferta dels dirigents o de la demanda de les seves bases radicalitzades és important per predir quan es pot tornar a reposar la peça que ara li falta al puzle. Si ha estat la radicalització dels seus electors, llavors haurà de passar encara algun temps fins que els votants nacionalistes conservadors abandonin la recerca del plaer improductiu que produeix l’excitació de la política simbòlica abans de tornar a gaudir del plaer de la comoditat de la política de les coses.
Amb el temps transcorregut i la informació que he pogut anar coneixent, tinc la convicció que quan Artur Mas va anar a l’entrevista de la Moncloa per proposar el pacte fiscal sabia que Mariano Rajoy no podia consentir a aquella petició. Però sentia la necessitat de fer aquest cop de timó per mantenir-se com la llera capaç de tornar a canalitzar el que entenia que era la nova centralitat nacionalista radical que es desbordava pels carrers.
La política, igual com la natura, té horror vacui. La llei de Gay- Lussac dels gasos aplicada a la política prediu que altres partits buscaran ocupar el buit que ha deixat el nacionalisme moderat. Però serà una ocupació oportunista i temporal.
El magistral moviment de Miquel Iceta amb el seu pas al costat i la seva substitució per Salvador Illa, a més de millorar la posició socialista, facilitarà la reposició de la peça del nacionalisme conservador moderat. Encara que potser caldrà esperar fins a les següents eleccions.