‘Fiat iustitia et pereat mundus’
En aquests últims anys estem assistint a una discussió retòrica entre la visió legitimista de la crisi catalana, defensada pels sobiranistes, i la visió legalista de polítics i periodistes, que han delegat el problema al poder judicial. La discussió no serveix per assolir un mínim acord sobre el problema. Només alimenta la guerra cultural: convèncer els convençuts, estigmatitzar els oponents i ridiculitzar els ambivalents. Per ambivalents em refereixo a aquells que descobrim parts de veritat en les dues argumentacions.
Reconec que la tasca dels ambivalents és inútil. El Rubicó va ser travessat ja fa anys. Els legitimistes continuen dient que la ruptura de la legalitat espanyola estava justificada per la raó històrica i democràtica. I el poder judicial els va esclafant amb dictàmens jurídics formalment impecables però que responen a prejudicis ideològics (que els seus propagandistes neguen com si els jutges fossin àngels tècnics). Primer va ser la condemna dels 100 anys. Desmesurada des de tots els punts de vista que no siguin els d’un poder presidit per un ex-director general d’Aznar. Després ha vingut la correcció als jutges de vigilància penitenciària. I ara arriba la notícia de la repetició del judici a Otegi, amb la funció d’allunyar l’última esperança dels empresonats catalans. Els independentistes volien posar en qüestió a Europa el judici que va dirigir el magistrat Marchena. Era una esperança simbòlica. Suposant que el recurs culmini favorablement al TEDH d’Estrasburg, els presos ja hauran suportat bona part de la pena, si no tota. Tot i això, una mirada jurídica neutral podia ajudar a replantejar algunes coses a Espanya. El TEDH mai no entra en matèria, però un suspens en la forma podria desencallar l’autocrítica (si volem resoldre el problema, d’autocrítica n’ha de fer tothom, no només l’independentisme). Marchena i Lesmes, l’exdirector d’Aznar, han trobat la manera d’humiliar doblement els derrotats. No solament els condemnen a llargues penes, sinó que, en cas que el TEDH digui coses desagradables al Suprem, imposaran el càstig suplementari de la repetició del judici. Han trobat un argument legalista per fer-ho.
La superioritat dels valors democràtics s’expressa evitant l’acarnissament en el càstig
Un personatge com Otegi no tindrà mai el respecte d’algú que, com jo, era amic d’Ernest Lluch i del jutge Lidón i ho és de Robert Manrique, portaveu de les víctimes d’Hipercor. Però la superioritat dels valors democràtics s’expressa evitant l’acarnissament en el càstig. Ja és gros que la doble tassa de caldo que s’aplica a Otegi i, per tant, a ETA, hagi de servir de rematada final del pacifista sobiranisme català. Però més gros és que algú pugui pensar que això és una solució. Aquest plet infectarà mortalment la nostra democràcia, si es tanca d’acord amb els criteris d’un corrent judicial que forma part del tronc dels que es van oposar al títol VIII de la Constitució. No recordo quin personatge històric va dir “Fiat iustitia et pereat mundus”, però hi ve com l’anell al dit: “Que es faci justícia i que tot vagi a la merda!”. Bravo!