Formigó a la cara
Divendres passat, em vaig tornar a sentir un nen en veure la llarguíssima cua que ultrapassava l’illa de cases on hi ha la sala Phenomena. Un grup heterogeni de persones –entre les quals es reconeixia alguns arquitectes i urbanistes–, sobretot molts joves, no es volia perdre la projecció del documental Architecton i el col·loqui posterior amb el director, el rus Viktor Kossakovsky, al festival Docs Barcelona.
Un fotograma d''Architecton'
Després de la pel·lícula (bé, de fet, un crític que la va veure a la passada Berlinale va sortir dient: “No estic segur que això sigui una pel·lícula”), es va produir una intensa xerrada amb el cineasta, en anglès sense traducció –el que diu molt a favor d’aquesta ciutat i, ara que els ataquen, dels seus beneïts expats–. Architecton és una successió de bellíssimes imatges acompanyades de música i so natural (no esperin cap argument) de ruïnes modernes i antigues, edificis destruïts a la guerra d’Ucraïna, al terratrèmol turc del 2023, monuments de civilitzacions mil·lenàries, barris massificats, materials de la natura, pedreres, foc, sorra...
De tant en tant, veiem al jardí de casa seva l’arquitecte barbat Michele De Lucchi, a qui Kossakovsky planteja la pregunta clau: “Si sabem construir edificis bonics, per què els fem lletjos i avorrits?”. Aquí De Lucchi es trenca i, balancejant el cap, confessa la seva culpa: “M’avergonyeixo d’un gratacel que estic construint a Milà. No aporta res, és només un cub de formigó. De fet, he demanat de no figurar-ne com a impulsor”.
“Hi ha edificis de ciment que només duren 40 anys, semblen barats, però resulten caríssims –diu el cineasta–. Quant de temps fa que vostès construeixen la Sagrada Família? 140 anys? Aquest és el camí. Com seria Barcelona sense Gaudí ni els modernistes?”.
L’atzar ha volgut que el Docs coincideixi amb la campanya electoral. Kossakovsky adverteix: “Darrere de cada polític hi ha un constructor. O, almenys, tots els constructors busquen els seus polítics, perquè influeixin a favor seu. En les democràcies passa menys, però també. En els sistemes autoritaris, com Rússia, ja és al 100%, sense dissimulacions”. Un motiu més perquè avui ens espolsem la mandra.