En el context del debat polític no és difícil argumentar contra els nostres adversaris, però és dolorós haver de discutir amb aquells que ens són més propers ideològicament, quan pensem que cauen en un seguit d’errades molt greus, tant pel que pertoca al diagnòstic dels problemes com a les propostes de solució d'aquests.
Fa pocs dies va fer un any de la invasió criminal d’Ucraïna per la Rússia de Vladímir Putin, i no puc més que mostrar un sentiment de tristor i de ràbia respecte a les preses de posició davant el conflicte de les forces de l’esquerra transformadora i plurinacional de l’Estat espanyol.
Hem sentit aquests dies declaracions dels responsables de gairebé tots aquests partits oposant-se al suport militar que –en la meva opinió amb tota raó i justicia– envien Espanya, la Unió Europea i la OTAN a Ucraïna.
I en el meu cas aquesta sorpresa i aquesta tristor són molt sinceres i profundes, perquè em considero una persona d’esquerres.
Estic convençut de la necessitat dels serveis públics i de la seva primacia damunt els negocis privats; crec en la intervenció de l’Estat per tal de corregir les disfuncions i les injustícies del capitalisme salvatge. Faig meus els valors de l’ecologisme, el feminisme i el moviment LGTBI+. Crec que hem de combatre el discurs de l’odi contra l’immigrant, les persones racialitzades i els diferents, en general, que escampen, a Espanya i més enllà, els pitjors elements d’un feixisme renascut que és, sense cap mena de dubte, la pitjor amenaça que tenim aquí i avui.
Més encara, a més d’antifeixista, som radicalment republicà, i crec que ens hem d'esforçar per aconseguir l’abolició d’una institució tan anacrònica i antidemocràtica com és la monarquia, així com el retorn de la república, una república plurinacional i laica, inspirada pels valors de llibertat, igualttat i solidaritat.
Com a republicà compromès amb la ideologia i els valors de l’esquerra, no puc més que sentir tristor davant les posicions de les forces polítiques esmentades pel que pertoca a la guerra brutal d’agressió de Vladímir Putin contra Ucraïna.
Quan s’oposen a facilitar al poble d’Ucraïna les armes que necessita per defensar-se i per fer fora l’agressor, recorren a una mena de suposat “pacifisme” que es tradueix en una vergonyosa equidistància entre l’agressor i la víctima.
El suposat 'pacifisme' es tradueix en una vergonyosa equidistància entre l'agresor i la víctima
Estic ben segur que els meus amics de l’esquerra transformadora no prendrien mai cap posició d’equidistància si fossin testimonis d’una agressió sexual o de qualsevol altre acte d’intimidació dels més forts contra els més dèbils dins la nostra vida quotidiana.
I aquesta equidistància aberrant es tradueix en una oposició caparruda, absurda i injusta al suministrament d’armes al poble d’Ucraïna.
En les circumstàncies actuals, quan l’exèrcit de Putin massacra la població civil i les estructures econòmiques i socials d’Ucraïna, la idea de proposar un alto el foc implicaría la consolidació de l'statu quo al territori ucrainès, ocupat i expoliat pels invasors en una part molt substancial, amb les seves ciutats destrossades, una gran part de la població desplaçada, i amb un fet verificat tan escandalós com el segrest i la deportació per la força a Rússia de més de 16.000 nins i nines ucraïneses. Una injustícia.
No podem romandre passius i amb actituds equidistants: cal continuar aportant a Ucraïna tota la mena d’ajuda que necessita, també la militar. Perquè la pau sense justícia no és una pau veritable; és només submissió i covardia.
I no estaria malament recordar que aquesta actitud equidistant s'assembla moltíssim a aquella que varen adoptar l’any 1936 les democràcies europees i occidentals amb la Segona República espanyola, a la qual el seu inútil “pacifisme” va lliurar a mans de Franco i dels seus aliats nazis i feixistes.
Perquè una pau sense justícia no seria cap altra cosa més que la capitulació davant l’agressor. Tots desitjam el final d’aquesta guerra, i la millor manera de posar-hi punt final no és cap altra que la d’ajudar militarment Ucraïna, perquè pugui expulsar del seu territori els invasors. I això no només per raons morals, sinó també pels mateixos interessos d’Europa. Perquè un Putin vencedor no és conformaria amb l’eliminació de la nació ucraïnesa. Més endavant –tal com varen fer abans que ell Hitler i Stalin– voldria anar més lluny encara, i ocupar Polònia o qualsevol altre pais que trobàs “russificable”.
Un Putin vencedor no es conformaria amb l'eliminació de la nació ucraïnesa
Quan, no fa massa temps, vàrem passar l'epidèmia de covid, tots i totes ens vàrem posar els vaccins. Idò bé, davant el repte que significa l’agressió de Putin per Europa i pel món en general, el millor vaccí de què disposam avui no és cap altre que l'OTAN.
És ben cert que la historia de l'OTAN està molt lluny de l’exemplaritat, però el món de l’any 2023 és ben diferent de les dècades del franquisme i de la guerra freda. I l'OTAN resulta avui molt necessària; l'incoporació a aquesta organització de dues nacions amb una perllongada tradició neutralista com són Suècia i Finlàndia així ho demostra.
Si volem que la seguretat europea sigui menys dependent de l'OTAN serà necessari que la Unió Europea es posi en marxa per assolir l’autonomia estratègica. Aquells que defensen la desvinculació d’Europa de l’OTAN haurien de ser conscients que l’autonomia estratègica europea suposarà la necessitat d’obtenir els mitjans propis per tal de garantir la nostra seguretat europea, és a dir, d’un esforç pressupostari més gran per al sector de la defensa.
Crec que a partir de l’esquerra seria possible i necessari fer una reflexió per tal d’elaborar una política exterior nova i adaptada als temps, tal i com ja ho estan fent a l’Amèrica Llatina dirigents com Lula, Petro o Boric, en contrast amb els règims antediluvians de Cuba, Veneçuela i Nicaragua...
Avui veig amb tristor la posició actual d’equidistància del nucli dirigent de Podem, emperò no he perdut l’esperança que el projecte de la vicepresidenta Yolanda Díaz pugui tirar endavant de manera unitària, generosa i integradora, i que Sumar sigui el punt de trobada per a una esquerra que es redescobreixi i es renovi a ella mateixa.
Tant de bo que aquest projecte de refundació d’una esquerra a l’ensems plural i integrada pugui superar vells plantejaments de política exterior maniqueus i desfasats, i sumar també al seu projecte la solidaritat amb Ucraïna i amb tots els pobles del món que són víctimes d’agressions i de violències.
Perquè per tots i per totes els que ens honoram de fer part de l’esquerra no pot haver cap prioritat més gran que la lluita contra tota mena d’injustícia, de dictadura, d’imperialisme i d’opressió. Per tal de construir un món on es defensin els drets humans de totes les dones i de tots els homes a tots els cantons de la nostra pàtria comuna, la Terra.
Joan Manuel López Nadal és ambaixador d’Espanya retirat