D’aquí uns dies, dimecres 20, es compliran deu anys de l’anunci per part d’ETA del “cessament definitiu de l’activitat armada”. Tres terroristes van comparèixer davant d’una càmera i, erigint-se en portaveus de la majoria de la ciutadania basca, van llegir un comunicat que presentava el cessament de la violència com una oportunitat aconseguida després d’una lluita de molts anys. Les seves paraules, que justificaven les quatre dècades de terrorisme i semblaven proclamar la victòria d’ETA, estaven en realitat declarant poc menys que una rendició incondicional.
Tot en aquell discurs, inclosa la crida als governs d’ Espanya i França per establir un procés de diàleg directe, era pura mentida, i la posada en escena vorejava l’aspecte grotesc: les boines negres, les caputxes blanques, la col·lecció de banderes, el cartell amb la destral i la serp, que semblaven dibuixades per un nen de tres anys una tarda dolenta. Un turista nord-americà podria creure que allò tenia a veure amb alguna tradició local semblant a Halloween. Un basc habituat a veure Vaya semanita pensaria que en realitat no era més que un altre dels gags del programa. L’etapa de descomposició de l’organització terrorista va tenir molt a veure amb aquell humorisme involuntari: els etarres, sense deixar de fer por, havien començat a fer riure.
Cap etarra dels que van acceptar reunir-se amb les seves víctimes ha estat festejat al seu poble
Fa uns dies vaig anar al cinema a veure Maixabel , en què apareix un breu fragment d’aquell vídeo. La pel·lícula d’Icíar Bollaín és excepcional, d’aquestes que et tenen amb l’ai al cor des del primer fins a l’últim minut, i els tres actors protagonistes (Blanca Portillo, Luis Tosar i Urko Olazabal) mereixen els molts premis que sens dubte rebran pel seu treball. Suposo que el lector coneix la història, centrada en les trobades que Maixabel Lasa va mantenir amb dos dels membres del comando que va assassinar el seu marit, l’exgovernador civil de Guipúscoa Juan María Jáuregui, del Partit Socialista.
En aquelles trobades no es tractava tant de buscar perdó o reparació com d’intentar comprendre les raons últimes de la violència. Per què uns joves són capaços de disparar un tret al cap d’un home que no coneixen de res? Quina classe de monstre viu a l’interior de l’ésser humà? Calia molt valor per reunir-se amb gent així, cara a cara, per mirar a la cara aquella gent sabent que tot això podia no servir de res i que a més seria malinterpretat per les vídues i els orfes d’altres víctimes.
Quan aquelles trobades es van autoritzar hi va haver molts opinants que van bramar en contra. Eren més o menys els mateixos opinants que ara bramen contra les celebracions populars que en alguns pobles es dispensa als etarres que surten de la presó després d’haver complert les condemnes. Convé recordar que els que van participar en trobades com les de Maixabel van ser repudiats fulminantment pels seus? Cap etarra dels que van acceptar reunir-se cara a cara amb les seves víctimes ha estat festejat al seu poble. Cap ha estat benvingut a la seva terra. Cap ha tingut el seu ongi etorri . Si algun dia el món abertzale el va considerar un heroi, ara el considera un traïdor. També per acceptar això fa falta molt valor.
A la pel·lícula de Bollaín, el comunicat sobre el cessament de la violència és rebut amb llàgrimes d’alegria. Va ser, de debò, un dia històric, el final d’una enorme anomalia. Les llàgrimes de Maixabel són les d’algú que sap que, malgrat les amargors, el que ha fet ha servit per a alguna cosa. Les llàgrimes d’algú que en la mesura de les seves possibilitats ha ajudat a debilitar la banda terrorista i ha contribuït a la restauració de la convivència entre els bascos.
Les trobades entre víctimes i victimaris, suspeses durant un temps, es van reprendre poc després del cessament de la violència i en l’actualitat es continuen mantenint de manera discreta. Aproximadament el deu per cent dels més de cent vuitanta etarres que continuen a les presons espanyoles participen en el programa. La resta suposo que són com aquells interns de la presó de Pamplona que es van negar a assistir a un passi privat de Maixabel . Inspiren força llàstima, francament. Per no perdre el dret que un dia els organitzin un ongi etorri als seus respectius pobles carregaran per sempre amb el pes de la vilesa i el fanatisme.