Cop de puny a un titella
Vint-i-tres anys després de l’última emissió, torna el programa de televisió Spitting image , que els anys vuitanta va sacsejar el panorama satíric britànic i, per extensió, tot l’europeu. L’emetia la cadena privada ITV. El contingut era bàsicament polític. Els personatges que passaven per l’adreçador eren els de l’època: Margaret Thatcher, Ronald Reagan, John Major, el papa Joan Pau II (que tocava el banjo i parlava amb accent de Texas), la família reial britànica (amb una Lady Di ansiosa de publicitat i un príncep Carles mig hippy que acaba fent el taxi). A més de Bobby Robson, Paul Gascoigne i altres figures de l’esport de l’època.
Però no eren actors els que interpretaven els personatges sinó titelles. Eren uns titelles gens convencionals. Les faccions estaven treballadíssimes, caricatures d’un ninotaire de primera: amb els trets facials exagerats al màxim per crear una sensació d’hiperrealisme quimèric. (A Espanya, el descendent directe van ser Las noticias del guiñol de Canal+). Ara que el programa torna, un dels dos creadors de la sèrie, Roger Law, explica a The Guardian per què, de vegades, les titelles són més efectives que les imatges generades per ordinador, que actualment trobes fins a la sopa: “L’art de les marionetes aporta a la pantalla una mena de violència, de realitat i d’energia. Segur que heu anat al cinema a veure aquestes pel·lícules on tot és pim, pam, crash i patapum. Avorreixen. No hi ha res com un titella clavant-li un cop de puny a un altre titella”. La seva visió clara del que significa la caricatura és comprensible. Durant anys va ser il·lustrador i ninotaire de The Observer i, encabat, de The Sunday Times .
Sorpresa a Las Gaunas: gairebé un quart de segle després, torna ‘Spitting image’
En aquest retorn –el pilot ja està enregistrat–, la intenció dels productors és que Spitting image sigui un producte global, que interessi al món sencer, no sols als britànics. Lògicament, els personatges són tots uns altres. Vladímir Putin, el príncep Harry i la seva estimada Meghan Markle, Mark Zuckerberg i, com no podia ser d’una altra manera, Donald Trump, el titella del qual emet els tuits per via anal. Roger Law parla de les dificultats de fer befa de Trump: “He sentit que hi ha satiristes que diuen que és insatiritzable perquè ell mateix és la seva pròpia sàtira. Bé, doncs potser els actors no poden fer-ho, però amb titelles pots anar molt, molt més enllà. I us ben juro que ho intentarem”. El titella de Trump –diu– és “un monstre absolut”.
La fe de Roger Law en les marionetes sorprèn en un món on poca gent creu que valgui la pena dedicar temps i esforços a crear-ne de perfectes. És més fàcil fer servir un actor –n’hi ha de molt bons– i, després, si cal afegir-hi efectes especials, generar-ne les imatges amb l’ordinador. Però se n’està fent un ús tan excessiu que tot acaba assemblant-se i ja res no sorprèn si no és que ets un nen de pocs anys. Law en té setanta-vuit. Tant de bo tingui una salut de ferro.