L'últim xitxarel·lo amb mascareta
Relat imperfecte
Entro corrent amb el coet al cul, perquè si perdo aquest tren faré tard a la reunió transcendent amb la direcció, coi de temps, que em passa volant quan llegeixo el diari mentre esmorzo. Xiula l’avís del tancament de portes, salvo el taló de la sabata dreta pels pèls i recordo alguna de les escenes d’Indiana Jones en algun dels temples que el senyor Ford ja ha visitat i que tornarà a profanar, als vuitanta anys, en una nova entrega.
Mancat d’oxigen, inspecciono si hi ha algun seient lliure en un vagó que està carregadet. Les ulleres, entelades pel contrast del fred exterior i la calefacció desbocada d’aquests combois nous de trinca, no m’ho posen fàcil. Després de tants i tants mesos, encara no he après a posar-me bé les ulleres damunt la mascareta sense que topin amb les celles o llisquin per la roba o les gomes del protector s’entortolliguin amb les barretes i em facin mal rere les orelles.
Mancat d’oxigen, inspecciono si hi ha algun seient lliure en un vagó que està carregadet
Miro pel damunt dels vidres i m’adono que la gent em fa lloc mentre busco un espai on seure. Avanço i la gent s’allunya de la meva presència com les aigües bíbliques del mar Roig; em sento com Charlton Heston fent de Moisès a la pel·lícula de Cecil B. DeMille. Penso que tinc una edat, és cert, però que encara no em cal tanta atenció. Però si avui puc seure ho agrairé, perquè necessito escriure amb l’ordinador. Gràcies, molt amable, que bé, guaita, també em deixa el seient el del costat, perfecte, que així no hauré d’encongir els braços.
Em fan fotos? Em graven? Paranoies meves. Obro l’ordinador, m’encasto els auriculars i m’enfonso en els excels que m’han de salvar el cul
Treure’m les ulleres és el millor que puc fer perquè es retirin les minúscules gotetes que em xopen les lents i això em mostra un vagó de gent que em mira amb intensitat, de manera descarada i amb algun rostre emprenyat. Em fan fotos? Em graven? Paranoies meves. Obro l’ordinador, m’encasto els auriculars i m’enfonso en els excels que avui m’haurien de salvar el cul.
Dues o tres estacions més enllà, entra una revisora amb dos guàrdies de seguretat; un, fet de ferro massís, i l’altre, amb panxa d’expolicia, tot i que no soc cap expert en panxes d’expolicies. S’aturen al davant i la revisora pica a la part superior de la meva pantalla amb un llapis. Aixeco la vista i, després d’uns segons, es toca el nas i em pregunta: Per què? Per què, què?, dic jo. Per què du la mascareta posada?, precisa, en un to carregós. I aleshores m’adono que ningú no la porta i de cua d’ull veig com un noi jove fa veure que es moca per treure-se-la de manera dissimulada.
Mentre repeteix la pregunta, sona l’avís pels altaveus que recorda als viatgers que han de dur la mascareta posada dins dels combois i es recomana fer el mateix a les andanes i en entrar a les estaciones. Alço les celles i em toco l’orella i li dic, escolti, amb un to de suficiència moral. Quins nassos que tens, fillet!, em crida una dona situada a cinc metres i en la protesta li surt volant un capellà cristal·lí que aterra a la bota de l’expolicia panxut. Fot-li una multa!, reclama indignat un senyor amb barret. Sembla que l’ambient es carrega.
La revisora, amb veu de quincalla enrogallada, em subratlla que amb la insistència a dur-la estic creant alarma social. Li argumento que és el que estableixen les normes i el que demanen les autoritats sanitàries per al bé comú. Em respon que des de quan es fa cas al que diuen els polítics (potser té raó, penso); a més, ja sap vostè que els jutges es carreguen aquestes normes, perquè li han trobat gust a governar... i en això últim li dono la raó. Veig que hi ha passatgers que graven la conversa, però no em deixo acovardir i em nego a treure’m la mascareta.
La inspectora, amb veu de quincalla enrogallada, em subratlla que amb la insistència de dur la mascareta estic creant alarma social entres els passatgers del vagó
Insolidari!, em crida un universitari. Egoista!, m’escup una senyora jubilada. La temperatura de la irritació puja enters. Amb aquesta actitud, em veig obligada a multar-lo, dictamina la revisora. Com? Sí, amb tres-cents euros, per resistència a l’autoritat. Però si no he fet res, imploro. Exacte!, em fa veure l’autoritat, no ha fet res lògic en tot el camí. Els dos guàrdies se m’apropen tant que em sembla sentir olor d’all podrit. A més, si du la mascareta, insisteix la revisora, és probable que és perquè pateix una malaltia infecciosa i, tot i així, ha decidit agafar el transport públic i posar en perill la vida dels viatgers.
Desconcertat, m’adono que estic pagant la multa, mentre passo la targeta per un datàfon. Surti!, m’ordena. Obeeixo. Esperi aquí, a l’andana, mentre truco a la policia. Sense esma, miro com, des del vagó, la gent em grava. No trigaré a veure’m a les xarxes, etiquetat com un exemple clar de perill públic i insolidari social per dur la mascareta quan toca. Sona una alarma al mòbil però no m’atreveixo a mirar-lo.