La majoria dels governs, i no cal dir el sector, defensa que el turisme crea riquesa. Analitzem la situació social i econòmica al país. El resultat en renda per capita dels set municipis amb més oferta turística (Benidorm, Xàbia, Calp, Orpesa, Dénia, Torrevella i Peníscola) són clarificadors. Cap d'estos municipis no se situa entre els cinquanta primers del rànquing dels 542 municipis valencians. Si genera riquesa, la reparteix fatal!
Des del punt de vista del mercat laboral, el turisme representa la major part de la contractació temporal, i de la contractació fixa discontinua. Una realitat que també té un biaix femení, juvenil i migrant. Precarietat dels més dèbils. I cada dia ens desdejunem amb titulars que ens recorden les dificultats per cobrir les ofertes de treball, i l'advertència o amenaça, que hi haurà qui no podrà alçar la persiana o parar taula este estiu.
I cada dia ens desdejunem amb titulars que ens recorden les dificultats per cobrir les ofertes de treball, i l'advertència o amenaça, que hi haurà qui no podrà alçar la persiana o parar taula este estiu"
Un surfista en playa de la Malvarrosa de València EFE/Kai Försterling
Les raons d'este fenomen que ve de lluny, són plurals. Però ara s'han accelerat, perquè en dos anys de pandèmia, amb mesos de tancament total a l'hostaleria, molta gent va canviar de sector, ja siga perquè cobrava en negre (la inspecció de treball demostra que les irregularitats al sector superen la mitjana) i es van quedar desprotegits o perquè amb l'ERTO cobraven menys, i van optar per buscar-se la vida en altres llocs, sobretot al comerç. Per formació o oportunitat es van quedar al sector serveis, però lluny d'hostaleria, perquè l'única diferència és que no han de treballar festius ni caps de setmana. I això és important, perquè ja no es tracta només de sous baixos o no, sinó de millors condicions de vida. No només busquen la conciliació familiar i laboral, sinó també la conciliació amb l'oci. I a l'hostaleria es treballa nits, festius i tot l'estiu, és a dir, en temps d'oci. Per obviar tot això, cal una sòlida vocació, i a qui no la té, per convéncer-lo, li has d'oferir unes condicions molt favorables. "Es el mercado, amigo".
Els empresaris reaccionen, clar. Això que un restaurant, no un pub o sala de festes, tanque a les dues del matí, perquè la gent volem una sobretaula de gintònics, és incompatible amb què els treballadors facen jornades de huit hores. No són pocs els empresaris que han entés que cal un canvi en el model. De fet, molts restauradors voldrien reduir el servei a un sol àpat o organitzar les jornades de manera intensiva, però llavors la caixa no quadraria, diuen. I és ací on apareix una nova clau del problema. Els lloguers són astronòmics, la pujada de la llum, o del gas, extraordinària; i ha arrossegat a l'alça els preus del producte. I davant d'això, conclouen que no és factible fer només un servei al dia, ni doblar el personal per poder fer dos torns... Però no plantegen que la qüestió són els beneficis immorals d'Iberdrola, o la brutal especulació urbanística, no. No exigeixen als governs que actuen sobre les elèctriques que han esdevingut vampirs de l'economia productiva. O sobre l'especulació urbanística. No. Apunten als intents de dignificació de les condicions laborals. Apunten a la vàlua més dèbil de la cadena. Res nou.
Però és que és el peix que es mossega la cua. Quina part del sou ha de dedicar el jovent a pagar el sostre on viu? És que si l'habitatge és car, necessitaran sous més elevats! És de manual! És veritat, des de la premsa del lobby hoteler han alçat la veu indignada, davant el fet que, entre el 2012 i el 2017, el nombre de turistes va créixer d'un 44% a tot Espanya (de 57 a 82 milions), però l'augment bàsicament va anar a apartaments turístics, molts dels quals il·legals. Tanmateix, hem sentit moltes més protestes per la reforma laboral, o una posició intransigent sobre la taxa turística, que contra les veres dificultats del sector.
El turisme és també, una activitat profundament depredadora. També per això cal una taxa específica. Si la mà d'obra barata i a temps parcial és un incentiu de primer nivell de l'expansió turística, el fonament material es troba en la disponibilitat de paisatge singular per comercialitzar. El País Valencià és bàsicament una regió costanera de la Mediterrània, la mar que rep un turisme més massificat. I esta intensitat turística no li ha eixit debades al territori. El grau d'artificialització i encimentament del nostre litoral és dramàtic. Cada dos o tres anys els episodis de mal temps, accelerats precisament per la mateixa intensitat turística, obliguen a invertir desenes de milions d'euros per refer passejos marítims... Per a esperar el nou episodi, que vindrà, cada cop amb intervals de freqüència més curts.
El turisme és també, una activitat profundament depredadora. També per això cal una taxa específica"
El factor limitant de l'expansió turística més rellevant és la disponibilitat d'aigua. El motiu és que un turista consumeix entre tres i quatre vegades més aigua que un resident. El primer necessita entre 450 i 800 litres el dia, i el segon, només uns 132. Des del Fòrum de l'Economia de l'Aigua adverteixen que, a Espanya, el 85% del turisme internacional s'allotja en àrees on escasseja l'aigua. Segons el Ministeri d'Agricultura, l'Estat espanyol corre un alt risc de desertificació. La mitjana és d'un 74% de tot el sòl. Al País Valencià voreja un 90%.
Segons el darrer informe del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de l'ONU per a la conca mediterrània, l'escenari més probable d'emissions, preveu que les temperatures augmentaran entre +3,5 °C i +8,75 °C cap al 2.100. En tots els escenaris, en ple estiu, les temperatures seran entre un 40% i un 50% més altes que durant la resta de l'any. Insuportable per a nosaltres, gens atractiu per al turisme que buscarà nous destins. A això cal afegir-hi l'augment cada cop més ràpid del nivell del mar. Segons els experts, el 2035 només un 20% de les platges disposarà de suficient superfície per a continuar enretirant-se davant la pujada del nivell del mar. Entre el 1995 i el 2015, un 65% de les platges va retrocedir l'equivalent a 1,6 metres l'any. Més gent, menys platges. Menys platges, menys gent. Quina paradoxa, no?
El País Valencià ha de replantejar-se dràsticament la prioritat atorgada fins ara al creixement turístic, si volem sostenir la qualitat de vida i assegurar la seua resiliència ecològica en les pròximes dècades. I no ho estem fent"
El balanç hídric no quadra. Patim una emergència climàtica angoixant. La preservació d'un paisatge, que era un actiu per al turisme, és una quimera. La qualitat de vida de les comunitats locals amfitriones es deteriora a marxes forçades. La qualitat de l'ocupació al sector, francament millorable. El País Valencià ha de replantejar-se dràsticament la prioritat atorgada fins ara al creixement turístic, si volem sostenir la qualitat de vida i assegurar la seua resiliència ecològica en les pròximes dècades. I no ho estem fent.