L Incert Alberg

Un any de l’«incert alberg» que és la vida és el camí que calciga l’autor del llibre que el lector té a les mans. Van passant els dies segons que avança el calendari i va desgranant esquitxos de l’existència i del pas del temps des d’un aïllament volgudament i inapel·lablement universal. Un aïllament definit pel seu paisatge vital, per les seues lectures i per la seua música, que ens endinsa en un món personal únic però que amb tempos semblants o absolutament divergents —això no importa— podria ser el de qualsevol lector. La veu del narrador fa giragonses per les vivències i els pensaments que porten el caminant per les senderes que marca el paisatge i la cultura observada des de la seua talaia particular. I segons que van caient les fulles dels dies que s’escolen, com fan els autors que han dedicat bona part de la seua obra als escrits personals, es despulla i ens deixa entreveure un exercici literari que mai no deixa de ser autobiogràfic. La vida familiar, la música en totes les seues variants, la literatura, els paisatges amerats d’experiències adquirides als indrets per on ha viatjat —pel Delta, pel País o arreu del món—, les reflexions sobre la música, l’art, les novel·les o els poemaris llegits, o sobre la política, o sobre la seua manera de veure i comprendre el món, conformen un relat que ens porta, també, a través de confessions «agustinianes», pel sentiment de pertinença a una comunitat imaginada a través de la vida i de la cultura.