Eva Miranda
Lea esta noticia en castellano
Eva Miranda és una de les científiques més citades del país, el premi Nobel de física Roger Penrose li ha fet de teloner en una conferència i la seva recerca ha pogut explicar el perquè de la dispersió dels aneguets de goma que es van perdre a l’oceà Pacífic durant una tempesta.
Eva Miranda (Reus, 1973) és investigadora ICREA Academia, professora de la Facultat de Matemàtiques i Estadística (FME) i de l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona (EPSEB) i estudia la interacció entre singularitats, simetries i fenòmens complexos en geometria, dinàmica i física matemàtica.
No esperava haver arribat on és però recalca que darrere tots els reconeixements hi ha també moltes decepcions: “La recerca és una muntanya russa plena d’emocions”.
Eva Miranda va poder explicar el perquè de la dispersió dels aneguets de goma que es van perdre per l'oceà Pacífic.
El teu camp d’estudi és la geometria simplèctica. Es pot explicar planerament?
És un vessant de la geometria que explica fenòmens de la física com les trajectòries de les partícules o els moviments dels planetes i parteix de la geometria diferencial que mesura objectes que no són plans. L’arquitectura de Gaudí n’és un exemple: interpretar les superfícies corbades com objectes per fer geometria. La física ens aporta els models que ens permeten escriure equacions de moviment de les partícules que es poden moure a superfícies corbades.
I a teva recerca es basa en aquests models?
Estudio altres aspectes relacionats amb la física relacionats amb el moviments de fluids. Seria una noció un xic diferent. La geometria que domina el moviment de les partícules en la dinàmica de fluids i és més complexa. Com a curiositat, aquesta geometria, anomenada “geometria de contacte” ens permet entendre “matemàticament”, per exemple, com es pot aparcar un cotxe en pocs passos.
Els aneguets es poden tractar com una partícula que es mou dins l’aigua i, per tant, aquests moviments segueixen uns models matemàtics.
I quines aplicacions té?
És indispensable per descriure el moviment dels planetes o el moviment dels satèl·lits. Si nosaltres enviem un satèl·lit i no volem que es perdi, apliquem eines de la geometria simplèctica per fer que torni al punt inicial. En matemàtiques se li diu òrbita periòdica i seria com dibuixar un cercle. La meva recerca està molt enfocada a buscar aquests “cercles”. Encara s’estan buscant mecanismes eficients per trobar trajectòries que, per exemple, poden minimitzar la despesa de fuel.
Però encara treballes amb més temes...
Sí, en dinàmica de fluids i comportaments anòmals que expliquen fenòmens com la dificultat de recuperar els aneguets de goma perduts en un vaixell al Pacífic. Els aneguets es poden tractar com una partícula que es mou dins l’aigua i, per tant, aquests moviments segueixen uns models matemàtics. Són les equacions de Navier-Stokes i un dels enigmes del mil·lenni és resoldre’n el problema de regularitat.
La teva carrera és plena de reconeixements, t’havies imaginat arribar on ets ara?
No, en absolut. Tot m’ha agafat per sorpresa. Vaig fer matemàtiques perquè era una passió, com també ho era la literatura. Crec que les matemàtiques i la literatura comparteixen molts més paral·lelismes dels que la gent creu. Les matemàtiques són molt creatives. Moltes vegades pensar i escriure una demostració d’un teorema és com crear un poema i portar a la gent a un lloc o ningú ha estat mai abans. Quan vaig acabar la carrera vaig triar la recerca malgrat que aleshores era molt habitual anar a l’institut a fer classes. Després vaig començar la tesi doctoral... i fins avui.
Ha estat dur?
És dur dedicar-se a la recerca, i si ets dona encara més. Als països on es fa més recerca dels meus àmbits, França, Alemanya o els països nòrdics, les dones són poc presents. A vegades ets l’única dona en un congrés i en certa manera sempre se’ns qüestiona més.
Recordo fa uns anys quan un estudiant en una xerrada m’explicava el que jo deia als meus articles. Li vaig haver de recordar que “la” Miranda dels articles era jo.
Les matemàtiques són la passió de l'Eva Miranda
Com és el món de la investigació?
És competitiu i dur, però és la meva passió. Tinc el privilegi de treballar en el que més m’agrada: fer recerca en matemàtiques. Però darrera tots aquests premis no només hi ha moltes hores de feina sinó també molts intents i moltes decepcions. La recerca ve carregada d’emocions i el fracàs i l’èxit formen part del procés. És una muntanya russa amb molta adrenalina i un vessant molt emotiu.
Què et queda per fer d’ara en endavant?
Uf! Moltíssimes coses! Mira, just me’n vaig a Oxford a discutir amb Roger Penrose, el Premi Nobel. Aquest estiu em va sorprendre que acceptés presentar una conferència que feia jo, i d’allà, n’ha sortit aquesta col·laboració. És emocionant!
Hi ha un debat obert sobre la manca de vocacions tècniques, sobretot en noies...
És un problema greu i és una qüestió social i d’estereotips. Quan jo estudiava, les noies érem gairebé el 50% perquè s’associava que l’ensenyament era la sortida natural de les matemàtiques i l’ensenyament, una sortida per a les dones. Ara s’està visibilitzant l’aplicació de les matemàtiques al món bancari o de les dades, feines molt competitives. En canvi, la societat ens porta moltes vegades a pensar que les dones no poden ser competitives.
Darrera tots aquests premis no només hi ha moltes hores de feina, sinó també molts intents i moltes decepcions
Són les creences autolimitants, no?
Exactament. Em preocupa molt perquè hi ha molta feina per fer. Cal visibilitzar més les figures coetànies. Està molt bé parlar de Marie Curie, però és un model en certa manera d’èpoques anteriors i només que em facis aquesta entrevista pot tenir un efecte positiu perquè qui la vegi pot pensar: “vull ser com la Miranda”. Cal trencar aquest estereotip perquè la recerca no pot prescindir de les dones.
Tu ja ets una referent... Com animaries nois i noies a seguir una carrera com la teva?
La vida només es viu una vegada. Si t’agraden les matemàtiques, llença-t’hi!