Visca el no ser!

Va néixer a prop de la clínica Barraquer, “de petitó em colava en aquell preciós edifici, em fascinava, per això he dibuixat tants ulls”. Llavors es deia Albert, però des de fa 20 anys és Evru per a tothom, inclosa la seva dona i els seus nets. És un home amb un cor massa gran: “Soc un transhumà, porto una màquina incorporada que si és necessari em fa una descàrrega”. Ingressos, operacions i cansament de si mateix l’han mantingut lluny, va deixar de pintar durant anys. Ha tornat savi, essencial, poètic i divertit. “Em mossegava les ungles fins al colze de l’angoixa existencial que tenia, grà­cies a aprendre a no ser he tornat a tenir ungles”. Ho expressa als seus autoretrats emocionals, una meravella. Ens acomiadem amb la salutació d’ Evrugo, ell rasca la meva coroneta i jo la seva.

La meva manera de treballar és com resar, però he estat sis anys sense fer res.

Alguna cosa haurà fet.

M’he dedicat a l’autèntic jubileu, perquè jubilar-se és passar-s’ho bé.

Alguns s’ho passen fatal.

Soc bipolar radical, i després d’una temporada d’eufòries i abismes he trobat el meu recés de pau mental. Visc en el pur silenci i m’agrada la solitud.

Va començar amb una crisi?

Sí, vaig estar molt malalt, diverses vegades ingressat i operat. Havia arribat al desenfrenament, l’acceleració de les idees, treballava sense parar, més i més ràpid... No anava enlloc, així que vaig decidir deixar de fer i deixar de ser.

Per què aquest excés?

És aquesta obsessió de ser millor que ningú, de ser famós, aquesta cosa que t’imposen quan ets artista.

I què ha descobert?

Que som i no som. És convenient deixar de ser un temps. Avui soc un autista social: visc sol a l’estudi, fins i tot a la meva dona la veig només els caps de setmana. Necessito silenci.

El voler ser, de vegades t’impedeix ser.

Per això cada dia cal deixar de ser una estona.

Als 21 anys va deixar de ser Alberto Porta i es va convertir en Zush.

Sí, un boig em va dir així quan em van ingressar en un manicomi, però vaig deixar de ser Zush per no explicar més aquesta història.

Va arribar a avorrir Zush?

Era molt excessiu i vaig voler trobar un ésser més pausat; i també la meva llibertat, perquè quan et converteixes en una persona coneguda acabes sent víctima de tu mateix, fins i tot se t’exigeix un estil de pintar i de ser. Vaig pensar que canviant de nom com fan els delinqüents trobaria un altre jo.

Se’n va anar molt lluny, va crear un Estat.

Em van empresonar per portar herba a la butxaca, i després em van ficar al manicomi per inadaptat social. Decebut, vaig crear el meu propi Estat, Evrugo Mental State, amb el seu alfabet, idioma, himne, bandera, moneda... i em vaig convertir en Evru, una manera de ser i d’estar.

Quin serà el seu últim nom?

Go, la cua d’ Evru, que vol dir marxar.

Vostè és poètic i lúcid.

Crec que tots estem bojos. La física quàntica ha descobert que no hi ha dues lectures de la realitat iguals, cada un té la seva. Fins i tot hi ha rea­litats paral·leles; de vegades no trobes un objecte al seu lloc, tornes una vegada i una altra a mirar i no hi és, i de sobte hi és. Probablement se n’ha anat a un univers paral·lel i ha tornat.

També ens assemblem tots molt.

Som molt manipulables, el que anomenen educació és fer-nos tots iguals per poder controlar-nos; si ets molt individualista estàs mal vist, i per això em van castigar.

Quina és la llei fonamental del seu Estat?

Fer coses perquè els altres s’ho passin bé, això em fa feliç.

Ara que viu en el silenci, a què aspira?

A deixar de ser, fins i tot deixar d’exposar, ja no necessito reafirmar-me, ho tinc tot fet, només vull estar en aquell llac tranquil. La meva obra actual consisteix a anar buidant-me d’emo­cions i autopsicoanalitzar-me amb aquests autoretrats emocionals de llapis i goma.

Sense tristesa?

També tinc les meves depressions, però l’art és una manera de purificar-se.

Què el posa trist?

Les injustícies, la gent morint de gana.

Creu en una altra vida menys injusta?

Crec que la nostra energia no desapareix, és una transmutació de forces.

Amb consciència o sense?

Als 16 anys vaig tenir una gran infecció i vaig entrar en coma. Aquella mort va ser desagradable però molt bonica: vaig haver de pujar una llarga escala relliscosa, però vaig arribar a la clariana d’un bosc on hi havia una festa fantàstica de conills que cantaven i ballaven.

...

Volia quedar-m’hi a ballar, però era conscient que no podria tornar al meu cos, així que vaig baixar l’escala; a l’últim esglaó m’esperaven els metges i la meva mare plorant . La mort era això, quedar-se a ballar amb els conills.

Es reconeix vostè en el passat?

No, però deixar de ser implica acceptar aquells altres jos que has estat. I arriba la pau.

Desaparèixer li va doldre?

La meva solitud va doldre als altres. M’agrada estar amb mi mateix, i quan em poso a dibuixar soc pura creativitat.

Nihilista?

Sí, però també totalitarista: m’agradaria formar part de tot i no ser part de res.

El que més l’ha sorprès?

Al final, la meva vida, tret de la malaltia, ha acabat sent com jo volia: extraordinària, i no vaig imaginar mai que tindria obra en museus. Jo no em sento creador, soc un transmissor que capta les idees que hi ha en un nivell més enllà i les duc a aquesta realitat.

Fa 20 anys li vaig preguntar si havia resolt el misteri de la vida. Ja ho ha fet?

El misteri de la vida és ser i no ser alhora, ser-hi i no ser-hi, és la transparència, però sempre ens obliguen a definir-nos: com et dius, en què treballes, com ets. Cal deixar de ser víctima d’això.