Albert Camus
Ens trobem a les II Trobades Literàries Mediterrànies Albert Camus (a Sant Lluís, Menorca, on va néixer l’àvia de Camus) i la conversa ens porta de Nàpols al Brexit, de la revolució dels pobres a la independència dels rics... Ser viu el fa sentir responsable, i es compromet. Per això va estar processat: es va oposar a una línia fèrria d’alta velocitat (la va destruir... amb paraules), i se’n va a ajudar emigrants que s’ofeguen a la Mediterrània. Encarna, doncs, el Quixot que tant admira. I de vegades canvia molins per muntanyes: al setembre pujarà un pic de vuit mil metres per veure com era el món abans de ser habitat, “quan el món encara estava intacte...”.
Què feia de nen?
Llegia. Hi havia llibres a casa, li agradaven al meu pare.
Era un intel·lectual?
No, venia comestibles. I jo... era un supervivent.
Supervivent de què?
Quan jo vaig néixer, Nàpols patia la mortalitat infantil més alta d’Europa. I als supervivents, a treballar des de petitons!
Va ser el seu cas?
No! Jo ni havia mort ni treballava. I la meva mare m’ho feia notar, perquè ho agraís.
Què li feia notar?
Que era un privilegiat. I així vaig covar vergonya per la meva situació. I l’ apaivagaria carregant-me de responsabilitat.
Aquest fet... el va fer revolucionari?
Certament, va ser un pes... El meu refugi era llegir i escriure, però em vaig obligar a actuar. I als 18 anys me’n vaig anar de casa.
A on?
A Roma, i durant dotze anys vaig ser revolucionari a Lotta Continua: vaig organitzar vagues i manifestacions, vam ocupar pisos, vaig fer xerrades, vam imprimir diaris...
Accions polítiques, o també violentes?
La violència va ser necessària, però només contra forces armades de l’ Estat. Fer mal a una persona inerme, això del “dany col·lateral”... és antirevolucionari i és cínic del tot!
Per què va deixar de ser revolucionari?
La revolució era al segle XX la manera jove d’expressar descontentament, era l’eina d’aquell segle, i amb el segle es va diluir. Vaig entrar a treballar com a obrer a la Fiat.
I com va anar?
Hi vaig treballar vint anys. El meu alliberament consistia a llegir i escriure en el meu temps lliure, a casa, i a estudiar hebreu antic.
Per què hebreu antic?
Per la curiositat d’entendre els textos bíblics sense el biaix de traduccions interessades.
I va descobrir res?
Sí: el Gènesi no diu “pariràs amb dolor”, sinó “amb fatiga”. Avui això està acceptat així.
Tan importants són les paraules?
Les paraules fan venir el món. La paraula engendra la cosa. Les paraules modelen el que anomenem realitat.
Què llegeix ara?
El llibre de Job, que no era un home pacient.
Ah no?
Job era un creient que perseguia Déu perquè li aclarís en què havia pecat per merèixer tanta desgràcia.
I se’n va sortir?
Sí! Per primera vegada a la Bíblia, Déu parla directament a una persona... i li restitueix tot el que ha perdut: salut, béns, família.
Quin ha estat el seu llibre favorit?
El . El vaig llegir amb 15 anys i em vaig emprenyar amb Cervantes perquè... humiliava el Quixot! El vaig rellegir amb 50 anys, i ho vaig entendre...
Què va entendre?
Després de cada mortificació i caiguda, Don Quixot torna a la càrrega: és el cavaller invencible dels assedegats!
Els assedegats?
Els que senten set i no la sadollen mai i continuen lluitant: no seran abatuts mai! “Només per l’entusiasme l’ésser humà és al món”, va dir la poeta Marina Tsvetàieva. Per això Don Quixot és un dels meus herois.
Quins altres herois ha tingut?
Marek Edelman, judeopolonès que va aixecar el gueto de Varsòvia contra els nazis, i va lluitar contra els soviètics: va mitjançar entre Solidarnosc i el g overn polonès. I Durruti.
Per què Durruti?
Vaig llegir Homenatge a Catalunya, d’Orwell, que em va descobrir el meu sentir polític: l’entusiasme de Durruti em va encisar.
Qui ha estat el seu gran mestre?
Un orangutan del zoo de Jakarta. Em va mirar, i vaig aprendre: només l’animal fa sempre el que toca. També vaig aprendre d’una mare amb un nadó mort, en una barca a Lampedusa, on vaig ser-hi ajudant...
Què va aprendre?
Que la força més gran de l’univers és la desesperació: no es pot fer res contra ella.
Per què va fracassar el comunisme?
És molt eficaç per a una emergència, però sistematitzat... esdevé força sense raó.
Es penedeix de res?
De la meva falta de reflexos per a la resposta precisa. Se m’ ocorre sempre tard.
Què passarà en les eleccions europees d’aquest diumenge?
Les perjudica el vot dels vells, que som preeuropeus nostàlgics: aquest vot hauria de valer la meitat. Miri el Brexit: el vot dels britànics vells furta el futur als seus joves, i als de tot Europa. El vot de tothom nascut després del 1993, data del tractat de la Unió Europa, que valgui el doble! Són els nadius europeus, no els d’abans!
I com veu el cas de Catalunya?
Espanya vulnera els drets polítics dels líders independentistes carregant contra el referèndum de l’1- O i mantenint-los empresonats per les seves aspiracions polítiques.
El referèndum de l’1- O no era legal.
Un referèndum consultiu hauria de ser legal en qualsevol democràcia. I després del referèndum, s’hauria de negociar amb l’ Estat, sempre sense cap unilateralitat!: la DUI del 27- O va ser un cop... d’efecte. I equivocat.