“Rescato de l’oblit dones assassinades com Lorca”
Tinc 83 anys. Vaig néixer el 1935 a l’humil barri de l’ Soc escriptora. Vaig estar 42 anys casada amb l’escriptor anarquista Eduardo Pons Prades. Sense fills. Política? Soc anarquista, llibertària, lliurepensadora. Sense religió
L’osset
Li demano de posar davant d’una foto de Lorca i Margarita Xirgu, i davant el cartell –de Grau Sala– de l’estrena de Doña Rosita... ( teatre Principal de Barcelona, 1935), que li va regalar el marit de l’actriu. Antonina és filla de la Granada represaliada el 1936, i rescata de l’oblit Mujeres ( Publicacions de la Diputació de Granada): les seves tombes continuen tan perdudes com la de Lorca... però ara podem cantar-les!, gràcies a Antonina. Va coincidir a l’ escola amb Tica (neboda gran de Lorca) i va ser amiga d’Anna Maria Dalí, a qui va animar a donar al Museu de la Joguina (Figueres) l’osset de peluix de la infantesa de Dalí, amb el qual Lorca va jugar també.
Recorda la Guerra Civil?
Els revoltats van prendre el control de Granada el 20 de juliol del 1936: jo tenia 17 mesos i 16 dies.
Ahir va fer 82 anys...
El meu barri, l’ Albaicín, va ser l’únic que va defensar la República: els nostres obrers i artesans sindicalistes – cenetistes, la majoria– van aixecar barricades aquell dia...
I què els va passar?
Van resistir dos dies als colpistes, que els canonejaven! Després... els franquistes van assassinar 6.000 granadins fins al 1939.
Entre ells, Federico García Lorca.
Hi va haver molts Lorca: mestres republicans, catedràtics, artesans, obrers... I dones, moltes! Ara les rescato de l’oblit ominós.
Es dedica vostè a rescatar-les?
Sí, perquè l’oblit no les mati una altra vegada. Rescato la sabatera, la pastissera, la farmacèutica, la peixatera, la brodadora, la miliciana, la mestra, l’escriptora, la secretària de la ministra Federica Montseny...
Què tenien en comú?
Eren dones granadines, anònimes, valentes, cultes, sensibles i avançades: lluitaven per la llibertat i cultura que la República els va donar. Van ser perseguides, empresonades, violades, afusellades, sepultades en fosses sense nom...
Va saber tot això en la infantesa?
La meva infantesa són nens amb braçalets de dol negre, horror, tristesa, por i gana.
Al barri de l’ Albaicín?
Sí, quanta misèria! Un migdia dinàvem els set germans i van trucar a la porta. Plovia. Era una dona amb un nen petit, descalç, amarats tots dos. Demanava menjar. I la meva mare els va fer seure a taula. El nen tenia els peuets glaçats... La mare li va dir al meu germà que feia el mateix peu: “Dona-li una de les teves sabates, i no de les velles!”.
Vostès tenien recursos?
No, ella seguia el seu ideal de fraternitat. Ens va educar així! Em citava Federica Montseny.
La primera ministra anarquista...
I dona. De sanitat. “Omplia places de toros”, m’ explicava la mare..., i jo vaig creure que era torera! I als meus sis anys, una companya de l’ escola em va dir: “Era una dimònia!”, l’hi vaig dir a la meva mare i em va treure un exemplar de La Vanguardia d’un armari...
La Vanguardia!
El meu pare viatjava sovint a Barcelona pel comerç del tèxtil: “Catalunya, veïna de França, és culta i lliure, és seny!”, ens repetia. Per això m’entristeix la Catalunya d’avui: demana fronteres, es dretanitza, es tanca... I em regira sentir parlar de polítics “exiliats”!
Puigdemont i els seus exconsellers?
En cotxe i casasses? No! Exiliats eren els espanyolets del 1939, amb espardenyes, amb fills en braços morint-se de fred i de gana, a cops de culata, sense res, humiliats, abandonats, tancats en camps de concentració...!
Antonina, l’he entès...
La mare em va mostrar a La Vanguardia una foto de Federica Montseny: parlava a una multitud en una plaça de toros!
Això la va dur a vostè a la política?
Vaig treballar sent adolescent, vaig estudiar pel meu compte, vaig llegir, molta poesia... Em va fascinar l’amor de Lorca i Catalunya: els últims deu anys de Lorca són catalans! Amb la Xirgu, primera intèrpret del seu teatre.
Com es va interessar per aquell vincle?
Em vaig casar amb Eduardo Pons Prades, exiliat del 1939 a l1965, del sindicat CNT de la fusta. Com que el vigilaven, ens en vam anar a França. Ja el 1970 ens instal·lem a Barcelona. I, com a bona lorquiana, visitem Dalí...
Dalí deia que Lorca va ser el seu millor amic.
Es van admirar molt mútuament! En Federico i l’ Anna Maria –la germana de Salvador Dalí– es van escriure moltes cartes, molt afectuoses, fins al final... Jo la vaig ajudar a cedir-les a la Casa- Museu de Fuente Vaqueros: són les cartes més boniques de Lorca!
Apareixeran un dia les restes de Lorca?
No ho crec, no... La família de Lorca potser sap coses que no ens explicarà mai...
I què sabem de les fosses de les dones granadines també assassinades llavors?
Al mateix lloc i dies en què van afusellar Lorca, van matar Agustina González López, la , dona prodigiosa, progressista, culta, que escrivia manifestos, duia pantalons, debatia, es manifestava sense pudor...
La van matar per tot això?
L’abominable advocat Juan Luis Trescastro es va vantar d’haver disparat a Lorca: “A él por maricón, i a la Zapatera por puta!”.
Quanta barbàrie!
L’Agustina, abans de ser tirotejada, va elevar els seus braços a les estrelles... I va ser llançada al menyspreu de la fossa comuna. I continua fosa amb la terra. Con la farmacèutica i feminista Milagros Almenara. I Concha Moreno, que era cosidora. I les germanes Peinado, que eren aiguaderes. I Rosario Fregenal, modista sindicalista. I la peixatera llibertària Trinidad Capeli, que va ser afusellada igual que les seves pròpies filles...
Li agraeixo que les recordi aquí.
Totes elles víctimes –com Lorca!– de la repressió feixista, igual que la repressió absolutista havia executat el 1831 la nostra heroïna Mariana Pineda, dona granadina que va brodar en una bandera aquestes tres paraules: “Llibertat, i gualtat, l lei”.