La fi del miracle alemany

Alemanya celebra diumenge unes eleccions clau marcades per l’ascens de l’ultradreta en un entorn enrarit per incidents associats amb la immigració i una economia que ha perdut la fortalesa que el va caracteritzar

Han estat dècades d’hegemonia. D’inundar els mercats de maquinària, d’automòbils i de productes químics. Vint anys de practicar polítiques d’austeritat i d’imposar-les als països veïns. D’actuar com a referència de rectitud i solvència en un continent desorientat des de la crisi financera del 2008.

Segons el catecisme europeu, el capitalisme es dividia en dos. En un costat hi havia Londres i Nova York, el capitalisme financer i depredador, abocat al benefici immediat. A l’altre costat, la cúpula dirigent germànica; severa, però capaç de pensar a llarg termini i a contemporitzar amb el món del treball. Quan el sud mediterrani es lamentava perquè només li quedava el turisme, mirava amb enveja cap al nord. A Alemanya, amb la mà d’obra especialitzada, les grans empreses familiars i aquella paraula màgica anomenada INDÚSTRIA.

Però un dia, els engranatges d’aquesta màquina virtuosa van encallar. Crac, crac, crac. Les coses van començar a anar malament i, si la gravetat de la situació va passar inadvertida, va ser perquè aquell moment d’inflexió va coincidir amb el virus de la covid. Avui Alemanya acumula dos anys de recessió, el 2023 i el 2024, i corre el risc de repetir-ne un tercer el 2025. La fi del gas barat rus a conseqüència de la invasió d’Ucraïna ha estat el detonant d’aquesta contracció. Però el problema ve de lluny: des del 2018 és el país del G-7 amb un creixement més trist.

Volkswagen ara parla de tancar fàbriques al país i l’espectre de la desindustrialització esglaia la societat alemanya. L’Institut d’Investigació Econòmica (IFO) caracteritza el període actual com l’estancament més llarg en la història del país des de la postguerra.

Berlín ha perdut el seu millor client (Xina), la seva energia barata (Rússia)
i el seu protector (EUA)

És fàcil escriure-ho. Però és més difícil entendre com s’ha arribat fins aquí. Com ha pogut Alemanya, potència que equival a una quarta part de la producció europea, caure en aquest forat? En tres anys ha perdut Rússia, el seu proveïdor de matèries primeres barates. La Xina, que va ser el seu primer client i una economia complementària, s’ha tornat un perillós competidor al seu terreny, el de la manufactura avançada.

Finalment, Berlín s’ha quedat sense el seu gran protector, els Estats Units. Dijous Washington va llançar un paquet d’aranzels que deixarà encara més tocada la indústria germànica. Divendres el vicepresident J.D. Vance va arribar a Múnic per acusar el seu Govern, i tots els europeus, de perseguir la llibertat d’expressió per provar de frenar a l’extrema dreta. Adeu a la Deutsch Amerikanische Freundschaft. Fi de l’amistat germanoamericana.

L’edat d’or alemanya cobreix tot el segle XX, en què absorbeix tecnologies nascudes a la segona onada de la revolució industrial (electricitat, motor de combustió, electrònica de consum) per millorar-les. La manufactura avançada i l’enginyeria de precisió seran la seva aportació més important.

Tot i això, Alemanya avui no és en cap de les apostes del segle XXI, siguin l’smartphone, el cotxe elèctric o l’enginyeria artificial. Els canvis tecnològics es mouen en onades que poden durar ­dècades. L’absència germànica en aquest últim cicle pot ser un senyal del declivi del país. En un món que s’ha fet digital, Alemanya continua sent un país analògic.

Un llibre corrosiu, ‘Kaput’, descriu el país com una illa analògica en un món que s’ha fet digital

Kaput, un llibre publicat pel periodista Wolfgang Münchau (que Plataforma ha traduït i acaba de publicar en espanyol), afirma que la llarga badada alemanya té a veure amb raons culturals. Segons explica, les estretes relacions entre la banca pública (landesbanken), les grans empreses industrials i la classe política, cosa que als ulls d’un observador extern semblava el seu punt fort, van encegar la seva capacitat per apreciar la necessitat del canvi. El futur era en la infraestructura i en la digitalització. Però ells van perseverar a mantenir les velles estructures i apostar-ho tot a les exportacions, segons un credo mercantilista compartit per tots els estaments.

Alemanya, segons Münchau, ha estat víctima del seu èxit. De l’èxit del motor dièsel i de la seva incompetència en el cotxe elèctric, d’una indústria de l’automoció que ha governat el país des de l’ombra i l’aquiescència de tota la classe política. Del socialdemòcrata Gerhard Schröder i les seves amistats moscovites a la pragmàtica Angela Merkel.

La fi del miracle alemany vist per Münchau té un caràcter tràgic, de fi del món. “Semblava que llegia una crònica sobre la caiguda del tèxtil als anys setanta”, explicava un industrial de Terrassa després de llegir el pròleg del llibre. Sigui el que sigui, l’ensopegada alemanya ha de servir a la Unió Europea per reaccionar si vol trobar un espai de prosperitat entre la puixança xinesa i els imprevisibles Estats Units de Trump.

Diumenge Alemanya es presenta a les eleccions més importants de l’últim mig segle. La situació de l’economia i la gestió de la immigració (agitada els últims mesos per una successió d’atacs amb ganivet indiscriminats a vianants i atropellaments massius protagonitzats per immigrants sol·licitants d’asil) han propulsat la ultradretana AfD a un robust segon lloc. Friedrich Merz, membre de l’ala menys social de la conservadora CDU, té tots els punts per guanyar les eleccions, però haurà de formar coalició (possiblement amb l’SPD) per governar. Però això potser serà el problema menys important a què s’haurà d’enfrontar.