Michel Barnier, primer ministre de França, ha caigut aquest dimecres víctima d’una moció de censura creuada entre l’esquerra del Front Popular i l’extrema dreta. Barnier tenia fama d’hàbil negociador pel Brexit. A més, el va nomenar el president Macron perquè agradava al Reagrupament Nacional de Marine Le Pen. Però cap d’aquestes qualitats no li ha servit de gran cosa. Le Pen l’ha deixat caure perquè el que ella vol de veritat és veure el president desnonat. I perquè, com li han ensenyat abans Trump i Netanyahu, quan estàs amenaçat d’inhabilitació per la justícia, el millor és complicar les coses.
Macron a l'interior de Notre-Dame
Qui ha permès arribar a aquesta situació és Emmanuel Macron, que la nit del 9 de juny, al comprovar que la ultradreta guanyava les eleccions europees, va convocar eleccions anticipades. No s’ho va pensar dues vegades ni ho va consultar. Li va sortir malament: va guanyar l’esquerra i ell va preferir arrambar-se a l’ultradreta, que havia quedat segona. Avui només pensa a sobreviure i nomenar un nou primer ministre. Si això és possible en l’enrarit clima polític francès... No està sent un bon final d’any per al president. Dissabte aprofitarà la reobertura de Nôtre Dame (la catedral va cremar l’abril del 2019) per oferir el seu últim discurs sobre França. Ho farà davant una audiència estranya. No hi serà el Papa Francesc (que va ser convidat), però sí Donald Trump, que farà de París escenari del seu primer viatge a l’exterior i que pot robar-li protagonisme al francès.
Macron va irrompre el 2016 com la gran esperança d’Europa quan el continent era una construcció política amb futur. En aquells dies l’ambient no estava tant polaritzat i a Macron li escrivien uns discursos bonics i encertats. Situava Europa davant el seu moment històric. Tots els polítics volien ser com Macron.
La caiguda del govern a França marca el declivi definitiu de Macron i el seu projecte
Des d’aleshores, Macron no ha resolt els problemes dels que va advertir. El seu estil directe, gens consensuat, ha estavellat les seves reformes contra la realitat. Macron recorre el món com Tintín, però les seves tropes han sortit per cames del Sahel, i en el que queda de l’imperi, els departaments d’ultramar, hi ha malestar.
El crepuscle de Macron és un signe del declivi d’una elit liberal que no ha sabut complir amb les expectatives que va aixecar entre els seus votants. Professionals d’alt nivell que avui desperten recels entre una població que s’ha tornat desconfiada cap a tot el que sigui polític. És també la crisi d’una idea d’Europa que sembla avui més llunyana que fa una dècada. Una ciutadella a les portes de la qual porten acampats des de fa mesos els bàrbars que s’han obstinat a substituir aquesta elit.
Lee tambiénEl dia que en què Putin va mentir a Angela Merkel
