En els anys 30 del segle XX, les idees de l’extrema dreta van portar a la destrucció de la democràcia. Un segle després torna amb força gràcies a la seva habilitat per explotar les pors i les mancances d’una societat vulnerable.
En els anys 30, les idees de l'extrema dreta van destruir la democràcia
Aquesta història podria començar a Briviesca, municipi de Burgos de 6.000 habitants. Situat en un nus de comunicacions, la ciutat va prosperar i en els anys 70 va inaugurar un polígon industrial amb grans empreses. La demografia va ser generosa fins al 2008, quan va punxar la bombolla immobiliària i l’economia se’n va ressentir. Molta gent va haver de marxar. Avui al polígon hi ha empreses petites i naus agrícoles. Briviesca és una ciutat monumental i oberta. Però el juliol del 2023, el govern de PP i Vox va cancel·lar “per raons tècniques” una funció teatral sobre Antoni Benaiges, el mestre republicà que va fer classes en un poble veí fins que va ser afusellat pels franquistes el 1936 i que va inspirar la pel·lícula “El maestro que prometió el mar”.
Aquesta història podria començar també a 500 quilòmetres de distància de Briviesca. A Manresa, ciutat industrial de l’era tèxtil, amb un passat d’esplendor com el que encara mostra Cal Jorba, edifici “art déco” que va acollir uns grans magatzems. La ciutat té avui 78.000 habitants i una demografia que va fer un salt espectacular en els 2000. Avui gairebé un 20% de la població és immigrant. I la seva presència, notòria en el nucli antic, com passa en altres ciutats mitjanes de l’interior de Catalunya. El 2008 també va ser clau per a Manresa. La crisi es va endur la caixa d’estalvis local, al voltant de la qual pivotava una economia diversificada. El cap de setmana passat, Aliança Catalana, partit islamòfob que es nodreix del desencant independentista, va obtenir el 9,4% del vot en les eleccions al Parlament.
En la crisi del 2008 va sortir de la marginalitat, atenta a les angoixes de la part més dèbil de la població
A tot arreu hi ha un abans i un després del 2008. L’abans són els anys de consum alegre i d’hipoteques fàcils. El després és la feina precària i la pèrdua de la seguretat. Els sociòlegs diuen que l’ansietat per la pèrdua d’estatus canvia la gent. Als que han arribat a algun lloc, per petit que sigui, els terroritza caure un esglaó més avall. Quan la seguretat econòmica es veu amenaçada, cobren valor els trets culturals, la nacionalitat, l’ètnia, la religió...
L’extrema dreta té arrels llunyanes. Però la crisi del 2008 va ser la seva rampa de llançament europea i l’onada de refugiats del 2015-16, el detonant. Per abandonar la marginalitat i aconseguir la normalització, els seus teòrics es van preparar a fons. Van llegir Antonio Gramsci i es van apropiar de les seves teories. Per guanyar calia buscar l’acceptació social, guanyar l’hegemonia cultural.
Adeu doncs als caps rapats i a la simbologia nazi. La prioritat va ser copar la conversa a les xarxes socials, declarar la guerra al “políticament correcte”, el feminisme, l’antiracisme i el LGBTQI+. I prometre solucions fàcils a problemes complexos.
En els anys de postguerra, el conservadorisme tradicional i el centre esquerra havien construït un consens per fer política. L’extrema dreta va ensenyar els conservadors a radicalitzar-se. A trencar les regles del joc. A convertir l’adversari en enemic i a responsabilitzar-lo de tot. A dividir el món entre nosaltres i ells.
Els edils de Briviesca van cancel·lar l’obra de teatre del mestre Benaiges perquè abans algú va demonitzar la República del 1936-39. Per als votants d’Aliança a Manresa, els joves d’origen magribí que freqüenten el centre marquen l’adveniment del que en el seu entorn es coneix com a “Gran Reemplaçament”, la substitució dels nadius pels nouvinguts segons un pla ocult (en la seva particular versió, instrumentat des de Madrid).
Cal inquietar-se per l’extrema dreta? Per experiència històrica, sí. Als anys 30 les seves idees van destruir la democràcia i van portar al nacionalsocialisme i al feixisme. En contrast, l’extrema dreta d’avui no és bel·licista ni incita a l’acció (de moment). Però és ambigua en els objectius i en l’acceptació de la democràcia, de la que en combat els valors liberals.
Com a moviment és divers. Però tots comparteixen el culte al passat i a la tradició, l’hostilitat a la crítica i la por de la diferència (la islamofòbia n’és un tret distintiu). Creuen en les conspiracions i tenen una relació turmentada amb la feminitat. Odien les polítiques feministes, a les que hi contraposen polítiques de protecció a la família i enalteixen les dones com a mares.
Cap país no és avui immune a l’extrema dreta. La seva victòria més gran ha estat aconseguir que les seves prioritats (immigració, seguretat) siguin a l’agenda de tots els governs i formin part del sentit comú. Tot això en unes societats cada dia més diverses i complexes. Han arribat al govern a Itàlia i Finlàndia i el comparteixen a Suècia i els Països Baixos.
La destresa dels mètodes de Giorgia Meloni es contraposa amb la pompositat de Viktor Orbán
Del magma de grups i polítics, en destaca la primera ministre italiana, Giorgia Meloni. Ha fet una irrupció meteòrica en la política europea. Seu és el projecte d’externalitzar la gestió de la immigració en camps a tercers països. Després del 9 de juny, serà un personatge clau en la Unió Europea. Víktor Orbán és menys sofisticat però més ambiciós. Ha convertit Hongria en un país autoritari. Injuria la UE i li fa xantatge per obtenir els seus diners. Comparteix taula i secrets amb Putin i està convençut que salvarà al continent de la decadència.
L’extrema dreta europea viu en un dolç compàs d’espera. Dels resultats del 9 de juny. I de les presidencials de novembre als EUA. Una victòria de Donald Trump, polític de referència per a molts líders europeus i veritable cap del ramat, donaria un realçament especial a aquest 2024, un any per l’insomni.
Lee también
