L'Europa que pot morir
Per a Emmanuel Macron, l’estil de vida europeu està en perill, assetjat per múltiples enemics i víctima del final d’unes circumstàncies que no tornaran. Mario Draghi i Enrico Letta han estat cridats a restaurar la confiança perduda.
Olena Tolkachova
Europa és menys treballadora, menys ambiciosa, més regulada i té més al·lèrgia al risc que els Estats Units, diu Nicolai Tangen, cap executiu del Fons del Petroli noruec al Financial Times. “Simplement, els americans treballen més dur” conclou.
Un s’imagina els noruecs com a gent pacífica que pensa en les balenes i en guanyar a Eurovisió. Però després recorre els edificis del centre d’Oslo i el que hi veu és un capitalisme abrupte, vertical. Un país de militars i banquers. O de banquers entrenats com militars. Com el mateix Tangen, que abans de ser gestor de fons a Londres, va estudiar tècniques d’interrogatori al Servei d’Intel·ligència noruec.
Els noruecs han construït un potent estat de benestar gràcies al petroli de l’Atlàntic. Però volen estar del costat de la història. Del costat del que la guanya. I el Fons del Petroli, el quart fons inversor del món, inverteix cada vegada menys en companyies europees i cada vegada més en americanes. Perquè és així com ells veuen el futur.
Les elits financeres europees senten una fascinació crònica pels Estats Units. Pels seus empresaris, directes i informals com cowboys. Pel mercat laboral, menys protegit. Pels baixos impostos. En contrapartida, l’esperança de vida a Europa és cinc o sis anys més alta; també ho és la qualitat de vida. Els europeus tenen més dies de vacances, treballen una hora menys al dia. I gaudeixen d’una xarxa social més efectiva.
En els últims anys els Estats Units s’han distanciat d’Europa. El 2013 el PIB europeu equivalia al 90% del dels EUA. El 2022 ja era un 23% inferior. La demografia explica aquest salt. La immigració ha rejovenit la força de treball a l’altre costat de l’Atlàntic. Europa, al contrari, desconfia de l’immigrant i envelleix.
La intensa recuperació dels EUA té Europa desconcertada, ancorada en polítiques envellides
Des de la pandèmia, la recuperació a Europa ha estat vacil·lant. Als Estats Units ha estat intensa i han estat capaços d’activar totes les palanques diferencials: energia abundant i barata i camp obert per a les noves tecnologies. La Casa Blanca també hi ha col·laborat. Ha subvencionat la instal·lació de fàbriques de panells solars i de semiconductors.
Als Estats Units la plena ocupació ha disparat les alces salarials. En els segments més baixos i en els més alts. Amb sous estratosfèrics en els llocs de treball tecnològics, on no són rars els 400.000 dòlars anuals. Això sí, la inflació no perdona i la vida és molt cara. Una barra de pa, 6 dòlars a Califòrnia. Una visita preescolar al pediatre, 360 dòlars. Una guarderia a Nova York, 3.300 dòlars.
Europa va viure el seu millor moment entre 1985 i 2005. Era el model de referència. Però el 2005 va començar el que Timothy Garton Ash qualifica al seu últim llibre de gir descendent: crisi financera, ocupació russa de Crimea, atemptats de Charlie Hebdo, populismes a Hongria i Polònia, Brexit, Trump... L’historiador mira enrere, cap als bons temps i evoca El món d’ahir de Stefan Zweig. L’austríac el va escriure el 1941 convençut que l’Europa que enyorava i tant va estimar (la d’abans del 1914) ja no havia de tornar.
El fatalisme de Garton Ash sembla forçat. O potser no? La guerra d’Ucraïna ha deixat Europa sense el seu subministrador habitual de matèries primeres, Rússia. Ha transformat la Xina, de proveïdor barat a competidor sistèmic en indústries vitals. Europa comença a preguntar-se si la qualitat de vida de la que ha gaudit no haurà tingut alguna cosa a veure amb tot això i amb el paraigua protector americà. Per primera vegada Europa sent que pot quedar-se sola. Què passarà si els americans se’n van? Qui detindrà Putin?
Emmanuel Macron és el més hàbil en transmetre aquest canvi d’humor. L’agost del 2022, el president va parlar del “final de l’abundància”. Fa una setmana, a la Sorbona, va dir: “S’ha d’entendre que Europa és mortal, pot morir”. Per afegir: “les regles del joc han canviat”.
La UE ha encarregat a Mario Draghi i Enrico Letta (què tindran els italians que no tenim nosaltres?) que dilucidin quines són les noves regles del joc i com es restaura la confiança perduda. La resposta de Mario Draghi és la més sorprenent, per l’autocrítica que implica per a algú que ha estat banquer de Goldman Sachs.
Per a Draghi, la UE ha d’actuar com a una nació econòmica i no com una federació de països
Tres idees bàsiques, tres gemmes en brut, de la reflexió de Draghi. La primera, que la globalització ha portat a desequilibris que els governs europeus han trigat molt a reconèixer. En particular, l’errònia resposta de la UE a la crisi de l’euro del 2011, en la que va buscar la competitivitat a curt termini amb una reducció de costos salarials i una austeritat que va debilitar la demanda interna i el nostre model social.
Segona. La pandèmia i la guerra d’Ucraïna han creat un entorn de rivalitats geopolítiques en el qual no tots segueixen les mateixes regles del joc i on l’exportació ja no és garantia d’èxit. De fet, la Xina i els Estats Units utilitzen la política industrial per reorientar la inversió cap a les seves pròpies economies. Europa ni tan sols s’ho ha plantejat.
I tercera. En plena cursa ferotge pel lideratge en el món de les noves tecnologies, Europa no té una estratègia per competir-hi, ni en les telecomunicacions o en la defensa. Com tampoc no té assegurats els recursos necessaris per a la transició energètica (estan en mans de la Xina). Europa ha de començar a actuar ja com una nació econòmica, no com una federació més o menys asimètrica de diferents economies.
Draghi no parla de treballar més, com demana el banquer noruec. Però això no farà el camí més fàcil.