Només hi ha un Lamine Yamal sobre la gespa, però n’hi ha molts als barris, a Catalunya, al món. Les dues frases són certes. El futbolista del Barcelona, guanyador del trofeu Kopa, vuitè a la Pilota d’ Or i campió de l’Eurocopa, ja té el primer documental que narra la seva història. Amb 17 anys. Ahir, al teatre Monumental de Mataró, a 13 minuts caminant de Rocafonda, se’n va fer la preestrena. Però no només és un documental de futbol. És un reportatge sobre lluita, d’orígens, de desigualtats i de futur.
De fet, només hi surten dos gols de la joia del Barça, els que ha marcat en la seva precoç carrera al Reial Madrid: un al Bernabéu i l’altre, a la final de la Supercopa. En canvi, juntament amb l’extrem internacional, Revolució 304, que s’emetrà el dimarts 18 a TV3, dona veu a la cantant Yolanda Sey, l’actriu Tamara Ndongo, el professor de català Amine Toumi i l’humorista Wiz Problema. Els cinc, fills de persones migrades que van arribar de l’ Àfrica, narren les dificultats d’obrir-se pas per l’estigma a la societat actual.
“Cal lluitar perquè tots siguem iguals de debò”, diu el futbolista, un dels cinc joves que parlen al documental
“Soc una barreja de cultures i, per això, el meu joc no és semblant al dels altres. M’agrada”, explica Lamine Yamal, format a la Masia. “La meva personalitat i ser atrevit em ve del Marroc”, revela sobre l’herència del país del seu pare. “De Guinea Equatorial, tinc que soc divertit”, es defineix per part de mare. De manera que, quan juga amb Espanya, porta a les botes les banderes d’aquells països que el fan especial.
“Jo, una vegada, li vaig fer una sotana a Lamine Yamal”, revela Wiz Problema. Ell també va créixer a Mataró, però al barri de Cerdanyola, districte postal 303. “Va ser jugant al parc, és veritat. Jo tenia vint anys, i ell, nou”, exclama l’humorista. I l’auditori, amb 500 butaques plenes, riu. “El 304 de Lamine Yamal és un moviment mundial, perquè el que passa en un barri ara passa en tots”, diu per agrair al futbolista aquest orgull que l’ha convertit en un símbol.
“Jo vaig arribar a Sabadell, al barri de Can Puiggener”, explica Toumi, que ensenya llengua i literatura catalanes. “Cal normalitzar que un Mohamed és igual que un Arnau”, demana. Però, alhora, sap que “estem lluny de veure un alcalde de Sabadell d’origen marroquí”.
Ndongo es va traslladar amb sis anys a casa de Margarida Ferrer. “Ens volem sentir com un més”, diu. Sey, que es va instal·lar amb els seus pares als Hostalets de Balenyà, li dona suport. “Cal donar oportunitats a la gent del Sud Global. Hem assumit que vivim en una societat masclista, però ens costa de dir que som una societat racista. No és de males persones reconèixer-ho”.
A tots quatre, els fan escoltar els insults racistes que van proferir al futbolista al Bernabéu. I els seus ulls i somriures incòmodes no poden amagar la pena i la ràbia que senten. “Cal lluitar perquè, en un futur, tots siguem iguals de debò”, va dir Lamine Yamal en un missatge gravat en què va disculpar la seva absència. “Uniu-vos a la revolució 304”, anima. Imparable.
