Calia veure-ho per creure-ho. Calia pagar el lloguer a la plataforma de torn i empassar-se l’oscaritzada pretty woman 2.0, la pel·lícula que presenta una prostituta determinada i empoderada, de les que li aixequen el dit (i l’ungla) al cap del macroprostíbul per avisar-lo que vagi amb compte, perquè no tolerarà cap altra falta de respecte del seu nebot. Ha ha ha ha. De debò algú creu que el cinema conserva la capacitat de vendre-li una burra al públic?
Fotograma d'Anora
Permetin-me un vocabulari barroer, a l’alçada de la temàtica que ens ocupa. Perquè, sí, calia veure-ho per creure-ho, encara que fos durant el mateix 8- M en què les dones es manifestaven pels carrers demanant l’abolició de la prostitució i en contra del gènere que les encasella, les oprimeix i ara, a més, les supedita a homes que performegen la feminitat i exigeixen empatia.
De debò algú creu que el cinema conserva la capacitat de vendre-li una burra al públic?
Calia empassar-se una pel·li fluixíssima i previsible com Anora per entendre com és possible que el Hollywood superprogre que es mossega la llengua davant l’Administració Trump hagi sacralitzat un film de tetes, culs, baralles i soques mentals al volant, a l’estil dels que dominaven la cartellera als vuitanta, els noranta i els 2000. I a sobre, donant-se-les de Tarantino, com qui domina la violenta hilaritat..., quan tot el que hi ha allà és enyorança d’aquell Hollywood de Harvey Weinstein on les titis estaven per al que estaven.
Sean Baker, director i guionista de la inflada Anora, fa anys que defensa el sistema prostitucional. Perquè ja se sap que per a alguns anar de putes és el que et treu la cara d’idiota després de mil hores abocat al porno. Està clar que a Baker li venia de gust rodar això que ell anomena sexe. I, bé, atès que el 2025 aquestes escenes gratuïtes ja no colen, es va inventar un guió que justifiqués de principi a fi els plans de culs ben oberts i natges eixarrancades. I ja posats, que mostrés que felices que són les “bones putes”, les “professionals de debò”, les que segons ell s’exciten quan un bavós els apunta per darrere, les que, després de fer-se’n uns quants d’una tirada, avancen sensuals i orgulloses pel prostíbul. Ha ha ha ha.
Lee tambiénDe ‘zorra’ a ‘diva’ eurovisiva
La resta –el casament a Las Vegas amb un mocós que busca escandalitzar els papes de l’oligarquia russa– pretén ser xocant, còmic i amb final moralista: la pobra puta en realitat només demana un respecte. I acaba plorant, lletjota, en braços de l’únic que la veu com una dama. Perquè d’haver-n’hi n’hi ha, fixa’t. Les bressolapenis sempre trobaran recompensa entre els homes d’aquest planeta que les veuen com a persones, mentre les feministes que es manifesten per abolir aquesta forma d’esclavitud només els tenen enveja, enveja fastigosa. Ja ho diu la pel·li: el pitjor enemic d’una dona és una altra dona... i tot així.
