Fa uns quants anys, quan encara pagàvem amb pessetes, hi havia un individu que assegurava que havia après dels extraterrestres una ciència anomenada “biocibernètica quàntica hologràmica” que curava tota mena de malalties. El seu mètode consistia a combatre l’origen últim de la malaltia extraient diverses peces dentals de la boca del pacient fins a trobar la causant de la infecció. Evidentment, el presumpte guaridor no era més que un estafador que s’aprofitava de la desesperació dels malalts incurables, que li donaven bona part dels estalvis i no només no milloraven de la malaltia sinó que, privats de dentadura, vivien els seus últims dies alimentant-se de sucs i purés.
La història l’explica un vell conegut dels lectors de La Vanguardia, Santiago Tarín, que al llibre Los crímenes de los pasos perdidos sintetitza la seva llarga trajectòria de periodista de successos i tribunals i ens porta al costat fosc de la nostra societat. Entre els casos que apareixen en el volum abunden els que s’expliquen per raons de marginalitat, pobresa, drogoaddicció, trastorns psicològics, etcètera. Després n’hi ha d’altres que, com el de l’estafador biocibernètic quàntic hologràmic, responen a una suma perversa d’ànim de lucre i manca d’escrúpols. Finalment hi ha els que no s’entenen si no creiem en l’existència del mal absolut. Del mal com a categoria. Del Mal amb majúscula.
Només un ésser sense ànima pot matar algú a sang freda i negociar amb la família durant setmanes
Dins d’aquest últim grup em va impressionar especialment el cas d’un individu que va decidir resoldre els seus problemes econòmics mitjançant un segrest, amb la particularitat que els seus plans consistien a assassinar d’entrada la víctima i no posar-se en contacte amb la família fins a haver fet desaparèixer el cadàver. Pel que sembla, la molèstia de mantenir tancat un ostatge no valia per a ell com la vida d’un ésser humà. És un cas de maldat absoluta o no ho és? Matar a sang freda algú que no t’ha fet cap mal i després tirar-s’ho a l’esquena i negociar telefònicament amb els familiars durant diverses setmanes, fent-los creure que el seu parent és viu i que es tornaran a reunir amb ell així que paguin el rescat... Una insensibilitat tan gran cap al dolor dels altres només és possible en persones que han extirpat de si mateixes el que tenien d’humanes: éssers sense ànima, en definitiva.
Des del punt de vista de l’ètica i la filosofia, el Mal s’ha definit tradicionalment com l’absència de principis morals. En temps més recents ha estat la psicologia la que ha abordat l’assumpte, cosa que comporta el risc d’assimilar els comportaments criminals a malalties mentals i, per tant, de relativitzar les responsabilitats. El psiquiatre Leopoldo Ortega-Monasterio, que l’any passat va publicar Un ensayo sobre la maldad, descriu el Mal com una combinació de psicopatia, narcisisme, maquiavel·lisme i sadisme. És el que anomena “la tètrada maligna”, que al seu llibre està il·lustrada amb uns quants crims cèlebres, entre els quals, el del tunisià Hamida Djandoubi, famós per ser l’últim ajusticiat a Europa occidental (el van guillotinar a França el 1977, gairebé dos segles després que es comencés a fer servir el dispositiu letal).
Lee tambiénGolfs d’Amèrica
La conclusió d’Ortega-Monasterio és que la maldat autèntica s’assumeix sense remordiments ni sentiments de culpa, ja que “en cas contrari no seria un veritable malvat”. No sembla que, tenint en compte el testimoni de Santiago Tarín, es fes cap retret a si mateix el segrestador assassí, un home que durant el judici es va mantenir a tota hora serè i abstret i que quan va relatar com havia perpetrat el crim ho va fer amb una tranquil·litat esgarrifosa, amb la mirada posada en un punt inconcret, aliè al públic que omplia la sala de l’audiència.
La història va tenir lloc a començaments dels anys noranta. Un dia, els diaris van informar de l’aparició del cadàver, que un gos havia trobat semienterrat després que unes pluges remoguessin la terra de la fossa. La família fins i tot en va publicar l’esquela a La Vanguardia. Però eren temps sense internet, i l’home, que s’havia amagat en un poble de la província de Granada, va tirar el pla endavant. Va acordar amb la família del segrestat que el pagament es faria en algun lloc de València i allà l’estava esperant la policia per portar-lo directament al calabós.