Les escoles sempre reflecteixen, de manera molt ràpida i clara, el que està passant a la societat. Ara mateix acusen d’entrada que hi ha menys criatures, de manera que el curs que ve comença amb gairebé 31.000 alumnes menys que l’anterior a Catalunya. Però també es noten altres coses, com la crisi de l’habitatge. L’anomenada matrícula viva, la que es produeix un cop començat el curs, quan cal buscar escola per a un nen que acaba d’arribar a un barri, ja no ve motivada només pels fluxos migratoris, també perquè hi ha cada cop més famílies que perden casa seva i s’han de buscar la vida (i l’escola) en un altre lloc. Només entre el setembre i el gener d’aquest mateix curs 12.000 alumnes han arribat de bell nou a les escoles catalanes.
No totes les escoles s’adapten igual als canvis, esclar. Sempre és la xarxa pública la que s’ocupa dels casos complexos de manera desproporcionada, mentre que la concertada fa veure que seguim al 1993, l’any en què es va implantar l’última reforma de concerts. O pitjor, el 1985, quan el govern de Felipe González es va inventar la figura de l’escola concertada.
El curs que ve començarà amb 83 aules menys a Catalunya, per adaptar-se a la baixada de la natalitat, de les quals 81 desapareixeran de l’escola pública, perquè la Generalitat no pot obligar els concertats a reduir l’oferta abans de la inscripció. A moltes aules d’I3 hi haurà una ràtio baixa, d’uns 18 alumnes o menys, però en la secundària és impossible esponjar els grups perquè no hi ha mitjans ni prou aules. La matrícula viva crea, a més, un cercle viciós: s’acaba concentrant en centres que han inscrit pocs alumnes perquè es veien poc desitjables.
Cada cop més famílies perden casa seva i s’han de buscar la vida (i l’escola) en un altre lloc
Que hi hagi menys nens és en realitat una oportunitat històrica per replantejar tot el sistema educatiu i ajustar-lo a la realitat d’aquesta dècada, començant pel necessari desconcert de molts centres que ni tan sols s’ajusten a la normativa. Però per a això faria falta un Govern que volgués ficar-se en un embolic que legislatura rere legislatura es va ajornant perquè té uns riscos polítics evidents
Lee también‘Serviam’: les esclaves de l’Opus Dei
És fins a cert punt comprensible que les famílies que aquests dies van a les portes obertes dels centres per buscar escola o institut per als seus fills, cada vegada més escassos i rars, no tinguin això al cap –i això que escollir escola és un dels actes polítics més rellevants que fa un ciutadà al llarg de la seva vida–. En les sessions preguntaran si la criatura de tres anys pot començar el curs amb bolquer o si els de dotze que comencen l'ESO poden portar el tàper al menjador. La majoria no estarà pensant en les particularitats de la Lomloe ni en la desigualtat estructural. Tanmateix, tot plegat hi és, a la vista de qui vulgui veure-ho. Es manifesta, per començar, als centres concertats que preparen seductors packs de benvinguda i que despleguen tots els seus encants per rebre els futurs clients. En aquells dossiers impresos en paper bo no sempre figura la xifra màgica, la de la quota il·legal que continuen cobrant i que perpetua uns desequilibris que fa temps que no ens podem permetre.