Hi ha moltes coses que fa bé El minut heroic, la sèrie documental que ha dirigit Mònica Terribas per a Max sobre les dones que van poder deixar l’Opus Dei. El to és sobri; el ritme, àgil, i fins i tot funcionen per una vegada les escenes dramatitzades, que solen ser el pendent per on llisquen cap al teatret true crime molts documentals similars.
Però l’encert més gran de la sèrie de Terribas rau en l’elecció dels testimonis. Escoltant de primera mà les històries tenebroses de les mexicanes Raquel Barrios i María Elena García, de les irlandeses Teena Fogarty i Claudine Maguire, de les catalanes Marta Ribes i Fátima Navarro s’accedeix a una part del relat sobre l’Obra que no sol estar tan present en les converses ni en el concepte que es té d’aquesta organització. En l’imaginari comú, l’Opus Dei es veu com un club de famílies poderoses conservadores que es cobreixen les espatlles les unes a les altres i es perpetuen en posicions de comandament gràcies a la seva espessa xarxa de contactes. Aquí tenim els ministres de Franco i els consellers delegats d’avui per perpetuar aquesta idea.
Quin consol saber que elles van sortir d’allà, després de molt patir, en el seu minut més heroic
Les dones entrevistades en concret no saben res d’això. Elles van ser numeràries auxiliars (en el cas de Ribes, només aspirant), la figura que va idear el fundador, Escrivá de Balaguer, per assegurar-se que tots els centres de l’Obra tindrien mà d’obra gratuïta que els mantingués en ordre. A aquestes dones de classe treballadora ja se les capta per a aquesta funció. No formaran mai part de les elits que es formen a les seves escoles de negocis. No se n’espera que escriguin llibres supervendes sobre persones vitamina que fan baixar el cortisol. Elles són allí per fregar i carregar i planxar i cuinar. Cobren, en teoria, unes nòmines que no arriben a ingressar mai, ja que els seus sous van directes a l’Opus Dei sense passar per les seves mans. Operen, a tots els efectes, en condicions d’esclavisme.
Lee tambiénEl que passa en un ascensor
Quin terror produeix veure els seus despertars. Les auxiliars han de posar el despertador a punta de dia, llançar-se del catre de fusta a l’instant, besar el terra i dir: “Serviam”. I quin alleujament saber que elles en concret van sortir d’allà, després de patir molt, en el seu minut més heroic.